No hi ha dubte que Roser Oliveras continua pintant les parets i sostres de la seva habitació tancada d'una manera tan personal, que el seu estil esdevé inclassificable.

Un dia d'aquesta primavera, no va esperar, com s'havia acostumat a fer darrerament, que arribés la penombra espessa d'una nit amb poca lluna per iniciar un nou fresc: quan va tenir el pany llis i els pinzells a punt, i va obrir els porticons, la llum encara era esclarissada, que era horabaixa i el sol tot just triava muntanya. Però, a més a més, en acostar-se al finestral, en lloc de les cocteleries i reservats de Beverly Hills, va trobar-se -oh, sorpresa!- Istanbul, amb els ponts, agulles, muralles, pujols d'or, tombes i fonts de marbre.

De primer, pensa: enyoraré Scott Fitzgerald i les festes al seu jardí, l'aniversari de King Vidor, Dolores del Rio, Tamara de Lempicka i les models amigues; però tot seguit, en el curt instant que un llamp féu fluorescent Scútari, va reconèixer l'amant de JUstine, vestit de blau, volant pel laberint, Dürrell que des de baix i amb la mà alçada el saludava, i Chatwin, irònic i espectral, escrivint a Caron una postal.

Un cop el sol va tenir escollit el jaç, es féu un intens silenci i va aparèixer un palau, darrera els jardins del Serrall, les parets del qual concentraven, talment un mirall, tots els colors d'aquella ciutat: taronges i de carbassa clara, argentats, ocres, blaus esmerilats, de carmí, rovellats i malves.

Abans de fer-se de nit, en ser que en algunes terrasses els fumadors de narguil encenien espelmes i els finestrals s'omplien d'ulls, encara tingué temps de retenir a la memòria dues escenes quotidianes. En la primera, una parella reposava d'actes concupiscents davant la badia del Màrmara. L'altre era un retrat familiar: dos àrabs i l'abadessa d'un convent cristià celebraven la visita d'un amic torero i prenien mastic sobre un fons daurat.

Ahir, mentre acabava el fresc de set parts que va començar aquella vesprada, algú, sense dir paraula, li va fer passar per sota la porta de l'estança el fragment d'un diàleg dels poeta Saramago: "Ets pessimista. No arribo a tant, em limito a ser escèptica de l'espècia radical. Un escèptic no estima. Al contrari, l'amor és probablement l'única cosa en la qual l'escèptic encara pot creure".

Gabriel Planella. Girona, maig de 1990. Publicat al catàleg de l'exposició.