Roser Oliveras

Fermí Reixach

Pablo Neruda

Joan Padern i Faig. Taronja. 1978
Acrílic i oli sobre tela. 24 x 35 cm.
Museu d'Art, Girona. reg. 131.976

Jiddu Krishnamurti

Resulta difícil evitar les paraules del poeta quan el tens tan a prop, gairebé com a protagonista, i el retorn a Neruda -des de la distància: la seva i la nostra- enganxa. De fet, aquest vers que encapçala el text no té a veure directament amb l'exposició, però sí amb el procés creatiu de qui l'ha pensat. La primera trobada amb Fermí Reixach, l'encontre inicial entre un espai concret (la presó del Museu) i ell, acostumat a assumir aquest vers en el seu rol d'actor, ja va ser literària abans d'arribar a Neruda i els seus Veinte poemas de amor y una canción desesperada, el primer llibre important escrit l'any 1924.

La primera vegada que Fermí Reixach va venir per parlar d'aquest projecte era pocs dies abans que marxés a Nova York i, després d'un itinerari pel fons del Museu, de la fixació d'un espai que condiciona (la presó), em va proposar confluències literàries. I no em podia sorprendre quan, passat el temps, en una conversa telefònica ja tenia molt clares les imatges de Neruda. Assumides, pensades, imaginades, setnides..., com en aquest irnos cayendo desde la piel al alma (1), van ser el detonant i, llavors, només calia construir físicament l'espai, trobar algunes altres imatges visuals que entressin a formar part d'una complicitat. I per primera vegada en el cicle de Relectures, després de mirar i passejar pels magatzems del Museu, Fermí Reixach va arribar al tercer vèrtex del triangle, una pintura de grans dimensions que li permetia establir aquest diàleg a tres veus. Una obra de l'artista gironina Roser Oliveras, Suc de taronja, realitzada l'any 1987, ha estat l'aire detonant per provocar tota una atmosfera i cercar, des de l'element concret, una petita pintura de Joan Padern que és el complement del muntatge. Les dues obres, també des de la distància creadora, marquen un estrany contrapunt entre el que es veu i és evident com a context, com a pell, i el que no es veu: la tensió com a extensió de l'ànima.

Escric abans del muntatge i només puc imaginar el resultat, però davant l'actitud radical i valenta de jugar-s'ho tot a una carta, cal suposar un efecte de sorpresa en l'espectador... Si l'audàcia forma part de les imatges poètiques creades per Neruda, aquí -en la creació de l'espai- també té un paper important, i entrar dins la presó durant l'exposició serà gairebé com violar la intimitat dels personatges, d'una veu reclosa en la solitud, en la distància del record, en el silenci de l'absència... Perquè des de la solitud que lliga al vell Jan Neruda de Praga, aquell home pel qui el poeta xilè Ricardo Eliecer Neftalí Reyes (2)canvia el seu nom, fins a l'apassionada absència viscuda en els poemes o la tensió de la pintura que ha triat Fermí Reixach per la presó del Museu, només hi ha la distància que vol donar-li l'ànima de cada u.

Quan segueixes el procés creatiu d'una exposició et queden imatges, moments que se superposen... Voldria recollir aquell instant on va néixer el títol i la síntesi que havia d'informar sobre els seus continguts, un text que s'anava construint amb els intervals d'una veu, la d'en Fermí interpretant els poemes de Neruda, un llibre que des de feia anys havia entrat a formar part de la seva intimitat..., potser perquè Entre los labios i la voz, algo se va muriendo (3). Aquella tarda, va escollir com a introducció els primers versos del darrer poema (Puedo escribir los versos más tristes esta noche...), potser els quatre primers, i no vam arribar a la lúcida fatalitat de la distància irreversible...

La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.
Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.

Glòria Bosch i Mir. Directora. Museu d'Art.
Publicat al catàleg de l'exposició Relectures

(1) vers de Pablo Neruda extret del poema "Sólo la muerte", dins Residencia en la tierra II, 1931-35. Tornar al text

(2) nom autèntic de Pablo Neruda. Tornar al text

(3) vers que pertany a Veinte poemas de amor y una canción desesperada, 1924. Tornar al text

La cançó desesperada:
l'amor, la soledat,
el crit davant del mar

Fermí Reixach

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Escribir, por ejemplo, "La noche está estrellada,
y tiritan, azules, los astros, a lo lejos."
El viento de la noche gira en el cielo y canta

Pablo Neruda

Se'm demana que faci una explicació de la connexió o del que m'agradaria en aquesta proposta poètica i plàstica i la veritat és que se'm fa molt difícil, potser en part perquè aquest és un material poètic amb el qual em sento completament identificat. Conec el llibre de Neruda des de fa un grapat d'anys i ja la primera vegada que el vaig descobrir em va fer una forta impressió. Tot el món que ell hi descriu, el mar, la soledat, els pins, la nit, les tempestes, les estrelles i l'amor, sempre l'amor, quasi d'una forma obsessiva i delirant. Tot això expressat amb una força i energia que fan d'aquests vint poemes una experiència única. Després al llarg dels anys el llibre ha anat tornant d'alguna manera a la meva vida i aquest sembla ser el moment oportú per a compartir aquesta experiència amb volsaltres. Gràcies.

Fermí Reixach.
Publicat al catàleg de l'exposició Relectures

Estimar és experimentar totes les coses, però experimentar-les sense amor és viure-les en va. L'amor és vulnerable, però experimentar sense aquesta vulnerabilitat és enfortir el desig. Només l'amor pot controlar el desig, l'amor no pertany a la ment. La ment com a observadora ha de cessar perquè s'esdevingui l'amor. L'amor no és una cosa que es pugui planificar i cultivar. No hi ha model per estimar, la recerca d'un model ha d'acabar perquè hi pugui haver amor. Només el que és espontani coneixerà la bellesa de l'amor. Però perseguir-la és acabar amb la llibertat. Només el que és lliure coneix l'amor, però la llibertat mai dirigeix, mai oprimeix. L'amor en sí mateix és eternitat.

Krishnamurti. Commentaries on Living
Publicat al catàleg de l'exposició Relectures