DESCRIPCIÓ

En rigor, un quadre és únicament un quadre: només allò que designa ell mateix, o, segons la ja clàssica definició, un conjunt de colors distribuïts en un cert ordre. Les pomes de Cézanne, doncs, poden prescindir de la supeditació al natural i les figures de Denis no han de témer la convenció del color.

En canvi, allò que primer ens sobta en la pintura de Roser Oliveras és el teme, la figura.És que ens trobem davant una práctica al marge dels corrents contemporanis? Tot al contrari: fins i tot en aquestes obres hi retrobaríem, fàcilment, un "rerapaís" clarament neoexpressionista, i doncs ben actual.

El que passa és que ens trobem amb un llenguatge de síntesi, propi dels pintors de talent. I així, Roser Oliveras, incorpora diversos elements, enlluernadors a fragments, de les abstraccions, taques i gestualitats de l'art d'avui, les quals, en els seus sorprenents esclats cromàtics (vermells rabiosos, blaus, grocs), són autosuficients, -pictòricament-, al marge de qualsevol anècdota.

Amb tot, per què ens hauríem de privar del plaer del tema? Rescabalats de l'embranzida estrictament formal, de veritable i gairebé sensual pintura a què acabem d'al·ludir, podem deixar-nos seduir per allò narratiu, per les coses que ens són explicades o suggerides.

En aquest sentit, davant nosaltres desfila la pel·lícula d'uns personatges en situacions no íntimes (intimitat, però que desitgen o volen propiciar), dins el marc de la festa, la música, l'espectacle o el restaurant.

Personatges que volen seduir o ésser seduïts, rodejats d'un barroc i plaents món d'accessoris: flors, joies, vestits, o, si voleu, d'agosarats gestos cromàtics.

Uns gestos cromàtics que recreen per a nosaltres espectadors un món on la pintura, per ella mateixa, és seducció.

JAUME FÀBREGAS.
(Associació Catalana de Crítics d'Art)