NECESSITAT D'AQUEST PRIMER ESQUEMA.

Dins el món de l'art català, l'activitat de la província de Girona tan sols és superada per la Ciutat Comtal, focus artístic de ressonàncies internacionals. Aquesta activitat es concreta a finals del segle dinovè amb l'aparició del paisatgisme olotí que, sibé per una part renovà aquest gènere amb la introducció dels corrents francesos d'última hora, per l'altra, creà una modalitat que l'hermetisme de la societat olotina possibilitarà que es mantingui amb escasses innovacions fins avui. Figueres és un altre centre artístic de remarcable significació: l'Empordà produí a finals dels anys vint un heterogeni grup de pintors surrealistes que, des de diversos nivells, aconseguiren donar un accent català a aquest moviment. El darrer focus és Girona ciutat, ja que Cadaqués, per exemple, cal considerar-lo com una cruïlla. I Girona ciutat, en aquests darrers anys, ha generat una sèrie de grups, activitats i artistes que l'han convertida en un centre artístic d'especial interès, capdavanter en iniciatives. Ja Arnau Puig subratllava aquest fet quan escrivia: "Girona, que ha viscut una vida artísticament somorta durant segles i a la qual les innovacions li han vingut gairebé sempre de rebufada, tanmateix, ara, en el camp plàstic, ens ofereix un bon planter d'artistes autòctons, inspirats sens dubte per corrents aliens, però pels qui sortosament la creativitat comença ja a ésser no imitació i seguir el corrent del que es fa, sinó autèntica creació".

Això és cert. Girona capital havia estat un focus literari de gran activitat comptant amb un estol de noms il·lustres; fins i tot sobresortí en les activitats musicals. Però en les primeres dècades d'aquest segle no es mostra especialment activa en el vessant plàstic, tot i que no hi manquen alguns noms d'actual consideració, rehabilitats darrerament. No obstant això, després de la Guerra Civil aquestes correlacions s'han capgirat. L'activitat plàstica, a partir dels anys cinquanta, ha recorregut un llarg camí que ha conduït a la situació actual: a més de destacar molt pel damunt de la resta d'activitats artístiques ciutadanes, ha sobresortit notòriament en el món artístic català. Això fa que sigui necessari un primer esquema -encara que es limiti a ser una recopilació ampla de dades-. Sense ell no es podrà fer una valoració del què representa aquesta situació actual.

I és necessari perquè no existeix. Car, a part alguns articles -com El arte en la provincia de Gerona, de Josep Corredor Matheos, al primer número de "Presència"; o L'avant-guarda a Girona", d'Arnau Puig, al catàleg de la "I MOstra Punt Diari", l'any passat- que pel seu plantejament periodístic tan sols apunten alguns fets remarcables o alguns noms destacables, només trobem dos estudis de certa amplitud i ambició: el que sota l'apartat d'"Arts Plàstiques" hi ha al llibre Girona grisa i negra, que edità Edicions 62, i Orígen i situació de l'art actual a Girona, d'Eugeni Ribalta, al "Serra d'Or" del mes d'abril de 1962. Ambdós estudis, publicats amb pocs mesos de distància, no poden recollir però els fets d'aquests últims vuit anys, que són, sense cap mena de dubte, els més importants dins l'activitat plàstica gironina.

LA RESSACA DE LA GUERRA (1940-1946)

Una de les primeres activitats de la immensa postguerra fou l'anomenada "1ª Exposición de Primavera de los Artistas Gerundenses" que tingué lloc, el juny de 1940, al Saló de Descans del Teatre Municipal, sota el patrocini inevitable de la "Jefatura Provincial de Propaganda". El catàleg, en tríptic, reproduïa dos linòleums d'Antoni Varés, el qual no presentà cap obra entre les cent-quatre de l'exposició. Aquesta mostra volia ser un pas cap a la normalització i per això acollia gent de molt diferent significació, com era un Pep Colomer Martí o els molt joves Francesc Torres Monsó -que participava amb alguna de les seves primeres obres- i Pere de Palol _llavors amb vel·leïtats artístiques. Però la normalització no es donà.

L'ambient artístic va romandre uns anys gairebé estancat. L'Escola de Belles Arts, instal·lada en un inhòspit casal del carrer del Nord, la dirigia Joan Carrera, escultor acadèmic format a Bèlgica, a qui ajudava algun altre professor, algunes hores. La còpia dels models, amb prou feines sense cap directriu pedagògica, feia quasi infructuosa aquella tasca. Les classes privades que donava el mateix J. Carrera es mantenien en la mateixa diluïda grisor.

Són els anys en els que s'inicia i s'imposa l'obra de Jaume Roca Delpech. De formació musical, abandona gradualment els concerts per dedicar-se, cada vegada més, a la pintura. Arran de la seva primera exposició a Girona, l'any 1940, s'especialitzà en el paisatge urbà, a l'aquarel·la. Tema i tècnica que són emprats per un grup d'artistes d'aquest moment, de diferents edats i plantejaments artístics. El grup es mou a l'entorn de Roca Delpech i donarà el que fins i tot s'ha volgut etiquetar com una "escola d'aquarel·listes". Entre ells cal esmentar Ramon Adroher, Agustí Gironella, Fornells Vila, Gómez Martínez, Joan Riu, Manuel Esparrech, Miquel Casadevall, Eleuterio Paniagua... Tots lluitaran per aconseguir subtilitats tècniques i s'embrollaran en polèmiques sobre l'ortodòxia del procediment. A través dels aquarel·listes -i amb les temàtiques de Jaume Pons Martí i Josep Aguilera- la pintura gironina serà, fonamentalment, de paisatge urbà. Aquesta temàtica, de total contraposició al paisatgisme olotí, serà emprada per gran part dels artistes plàstics gironins i gairebé tots, en els seus inicis, s'hi han capbussat. Si en altres indrets el lògic aprenentatge es fa sobre models de guix o del natural, a Girona s'ha fet, en gran part, pel carrer. En aquests anys, la imatge d'un pintor copsant un indret de la ciutat vella esdevé familiar.

Aquest grup d'aquarel·listes, encara que actua de manera autònoma, està en contacte amb altres aquarel·listes catalans: Frederic Lloveras i Ceferí Oliver sobretot. Els dos pintors, avui considerats grans especialistes en aquesta tècnica, freqüentaven llavors Girona copsant els seus indrets i donant-se a conèixer com aquarel·listes. Lloveras, fins i tot, havia realitzat la seva primera exposició -de retrats al llapis- a la gironina llibreria Garbí, de Josep Colomer, d'on va sortir, també l'any 1936, l'excel·lent revista "Víctors".

Els aquarel·listes urbans -encara que arribessin, més tard, a un reconeixement a vegades internacional, com és el cas de Roca Delpech- sabien els seus límits i els de la seva obra. Malgrat la popularitat que anaven obtenint a nivell ciutadà, no creaven el caliu artístic suficient. Cal tenir present que les mostres no eren freqüents, com ho demostra que el mateix Roca Delpech no exposés a la ciutat entre el 1941 i el 1951. Aquest caliu tampoc podien mantenir-lo ni crear-lo les exposicions de la Sala de la Biblioteca Municipal ni la Galeria de Bells Oficis o la Sala Busquets, del carreró d'Àlvarez, a la Rambla. L'única sala de tipus privat que durant anys mantení una certa activitat portant també gent de fora de la ciutat, però tot era de poca envergadura.

Aquells anys, creà un cert revulsiu el fet que desrpés de la guerra s'instal·lés al carrer de les Peixateries Velles, damunt el cafè Can Norat, el pintor barceloní Joan Orihuel. Pot definir el seu tarannà l'anunci a la premsa del seu taller: "Dibujante comercial. Dibujante artístico. Dibujante industrial. Artista decorador. Orientista decorativo. Fresquista. Pintor mural. Ilustrador. Cartelista. Artista pintor. Proyectista arquitectónico. Litógrafo. Decorador de interiores. Escultor. Retratista al óleo. Restaurador de imágenes sagradas y de arte plástico". Aquesta inconsciència i desimboltura en anunciar-se especialista de setze técniques és exponent de la seva hibilitat. Si bé li mancava originalitat, hi posseïa un alt nivell tècnic i un ample ventall de recursos que li varen permetre triomfar a la tancada societat gironina del moment. També desenvolupà una remarcable tasca pedagògica a través de l'acadèmia d'art que funcionava a casa seva. Enfront les classes de l'Escola Municipal, les seves donaven un bon grau de coneixements tècnics alhora que no imposaven cap manera concreta de fer -fruit de l'eclecticisme del pintor que tant organitzava una composició mural al més pur estil de Josep Maria Sert com feia una reproducció de qualsevol clàssic espanyol del segle disset. Aquest nivell -que reconeixen tots els artistes que passaren per les seves aules- anava acompanyat per un interès real en curar els joves que ell iniciava. Així, no tan sols manifesta a la premsa del moment que vol que surtin artistes de les seves classes i explica les gestions que fa per incloure els alumnes a les exposicions nacionals -com ho fèu amb Torres Monsó l'any 1944-, sinó que ell mateix presenta la seva obra acompanyada per la dels deixebles. "Orihuel con sus discípulos: E. Xargay, R. Carrera, Torres y Sánchez Fernández" exposaren a la sala de la Biblioteca Municipal de Girona, l'octubre del 1944. Emília Xargay i Francesc Torres, dels primers en freqüentar l'acadèmia, el 1942, per les seves aptituds foren recolzats des del primer moment i els únics que exposaren amb Orihuel el 1946. Entre altres, també frreqüentaren les seves classes: R. Carrera -el fill del director de l'Escola Municipal-, J. C. Vilallonga -que va assistir-hi molt poc temps-, Joaquima Casas -que després s'instal·laria a Egipte-, Montserrat Llonch, Enric Marquès -que tampoc no hi assistí massa-, Joaquim Casellas -que marxà als USA, deixant la pintura...-.

Orihuel, cap al 1950, emigrà a l'Argentina.

EL PRIMER DESVETLLAMENT (1947-1951)

L'octubre del 1947 foren publicats els "Estatutos para el régimen de la Sociedad Cultural Círculo Artístico de la ciudad de Gerona". A l'article primer s'hi especificava: "Este círculo tiene por objeto fomentar el estudio de las Bellas Artes y de cuantas actividades se relacionen con éstas, como artes aplicadas e incluso Ciencias, recogiendo toda idea y manifestaciones artísticas de sus asociados, para su divulgación en general, no permitiéndose trabajos de cuestiones políticas de ninguna clase, ni tener discusiones sobre las mismas". El primer President en fou Joan Tarrús Brú, essent-ne vocals Jesús Portas (secció pintura), Francesc Torres Monsó (escultura), Francesc Civil (música), Miquel Oliva (arqueologia), Santiago Sobrequés (lletres) i Josep M. Busquets (decoració).

El Cercle Artístic fou un centre d'activitats remarcable, des de la seva constitució fins el 1954, any en què comencen a marxar varis dels elements actius, així com es perd l'autonomia de local en traslladar-se a la Residència Internacional de Josep Tarrés. Les activitats foren nombroses en diversos camps, com el plàstic i el musical. Les que es realitzaren en relació amb el món plàstic tingueren una clara evolució en l'enfocament. Les primeres mostres mantingueren uin nivell elevat i un to classicista. S'iniciaren amb "Pintura Contemporánea de la Colección Isern Dalmau" (març 1948), que s'exhibia per primera vegada i oferia una ampla selecció dels noms cabdals de la pintura catalana d'aquest segle. La mostra del primer aniversari, "Exposición de Pintura Religiosa Antigua" (març 1949), presentava cinquanta obres del s. XV al XIX. L'entrada d'elements joves al cercle dinamitzà les activitats. Així, l'Exposició de pintura de Fires (octubre 1949) es realitzà dins una barreja de tendències i entre gent de diferentes edats. L'any següent es mantingué la mateixa tònica, accentuant la participació de joves o l'exclusió de gent gran.

És interessant reproduïr uns fragments de la crítica que Argos -mossèn Carles de Bolós- dedica un any i altre a aquestes col·lectives de pintura. El 1949, entre altres coses, diu: "Permítannos esos principiantes que estos días nos enseñan sus cuadros con el airón de un "ismo" sobre la cabeza que mejor les iría aprovechar el tiempo aprendiendo bien a dibujar y consagrándose a aquella formación que ha de ser básica e indispensable a todo artista. Estamos seguros que si les pedimos que nos pinten una espiga, una cesta con un pan o cualquier cosa que tenga proporción, euritmia y emoción, no sabrán hacerlo ni medianamente. Y siendo así, estén seguros que no llegarán muy lejos por el camino ahora emprendido, a menos que el mundo quede en manos de locos y desequilibrados, de lo cual Dios nos libre".

L'any 1950, però, el mateix crític diu: "Quienes van con mayor entusiasmo para ganar terreno son los jóvenes adscritos a ese movimiento de denominación tan vaga que se llama Arte Nuevo. Reconociendo que en ese grupo se nota una forma de expresión más concreta que el año anterior, queremos confesar que no nos sentimos con fuerzas para hacer su crítica, puesto que nos faltan elementos de juicio para formar un criterio aceptado por los criticados. Nosotros tenemos una concepción del arte, de la belleza, de la euritmia, pero si juzgamos según estos principios, nos hallaremos que ellos comenzarán por negarnos la legitimidad de estos principios. ¿A qué vamos, pues, a perder el tiempo? Convendría por tanto que los teorizantes de ese movimiento, que aspira a ser renovador, nos suministraran un lote de definiciones y acaso también un esquema de sistematización y entonces tendríamos un patrón y una medida con que ajustar y calibrar la calidad de cada obra dentro de su escuela o movimiento. Pero, si su pretensión es entrar a saco en el mundo del arte universal, demoler sus cánones y dejarnos sin cánones para juzgar, entonces su pretensión se nos antoja insensata".

Aquests paràgrafs són alliçonadors i d'entre les múltiples consideracions que podríem fer en destquem tres: a) que quan a Girona grisa i negra se'ns diu que en aquest moment l'obra d'alguns pintors menys convencionals "pren des del començament l'aspecte d'una revolta: contra els "valors" consagrats de la pintura, contra l'impressionisme olotí, contra la mateixa atonia de la ciutat levítica, contra el pobre context cultural i sòcio-econòmic del moment", això és més cert del que creiem en el primer moment, puix encara que les obres d'aquells joves avui no ens produeixin impacte, si el produïrien en aquells anys; b) veiem que es reacciona de manera contundent envers el que es pot suposar un nihilisme, com a reflex d'aquella societat que després d'una guerra civil havia arrelat amb profunditat i no podia admetre cap fisura seriosa contra la seva estrcutura; c) a nivell purament d'estil, veiem que allí on el crític no tenia cap dubte -que els joves artistes no sabien pintar-, l'any següent admet la possibilitat, encara que amb molta reticència. Aquesta evolució diu en favor seu, ja que el 1950 la vella escola es mostrava irreductible. Cal dir, però, que creiem que aquest canvi no es degué a una evolució interna del crític, sinó a uns fets culturals que mossèn Bolós, home de sensibilitat i cultura, no podia deixar marginats. Aquests fets eren l'obertura de l'art gironí envers Barcelona.

MÉS ENLLÀ DEL CLOS CIUTADÀ.

La nova generació, formada en aquest ambient clos i sense sorpreses, fou estimulada per diversos fets que tingueren lloc a la Ciutat Comtal. I no tant d'una forma directa, perquè ni Dau al Set ni el mateix Saló d'Octubre foren coneguts de manera massa concreta, sinó pel ressò de renovació i de voluntat de trencaments que crearen indirectament. Aquests primers anys cinquanta són decisius pel que fa a la plàstica gironina de postguerra. I no pas perquè tots els esdeveniments posteriors surtin d'aquí -d'aquests anys i de les figures més actives-, sinó perquè es va iniciar una presa de consciència que ja no es va perdre. En altres indrets catalans, com Tarragona, Reus, Lleida o Olot, per exemple, no es va donar, en el moment de la represa, aquesta efervescència. I després aquestes ciutats ja no han estat capaces de crear-la per elles mateixes. Així, l'inici inconscient d'aquesta sensibilització a Girona es deu, básicament, a la tasca de Joaquim Casellas, Enric Marquès, Francesc Torres Monsó i Emília Xargay.

Independentment de la presentació del Grup Girona, en el mateix moment i en veïnatge ciutadà, a les Galeries Laietanes hi tenia lloc l'exposició del Grup Postectura -l'única que es va realitzar amb aquest nom- el qual, entre els sis artistes que hi agrupava, tres pintors i tres escultors, comptava amb un gironí, Torres Monsó, així com també amb Martí Sabé, de Santa Coloma. Josep M. Subirachs fou el catalitzador del grup i qui teoritzà en torn del mot amb el que es batejà l'exposició: més enllà de l'estructuralisme, volien aportar una nota humanista a l'art del moment. L'exposició tingué ressò i acceptació a la premsa barcelonina. Argos, a "Los Sitios", en donava puntual notícia recollint fragments laudatoris de crítiques, per bé que ell es mostrava reticent.

L'obertura, però, no era tan sols de Girona cap a fora. Potser fins i tot més important era l'activitat que la nova generació desenvolupava des del mateix Cercle Artístic. A l'abril -el mes següent a aquestes exposicions esmentades-, el Cercle presentava a la Sala Municipal una exposició intitulada "La Joven Pintura Actual", que agrupava vint-i-nou pintors i tres escultors. Aquests artistes -alguns d'ells gironins- oferien un ventall d'estils i tendències, encara que gairebé tots se sentien inflamats per l'espurna del nou art. Entre ells poden citar-se com exemples diferents: Fornells Pla, Josep Hortuna, Grau Sala, Aurora Altisent, Emili Alba, Josep M. Subirachs... En una extensa introducció -clara i pedagògica-, el crític d'avantguarda Sebastià Gasch escrivia: "Esta exposición, pues, nos enfrenta con el problema del tema, la cuestión más discutida de toda la pintura actual. Como es natural, no se trata de examinar si el artista tiene el derecho de realizar pinturas o esculturas sin asunto, o sea, aquellas obras que han sido calificadas vagamente de "abstractas". Nos bastan que existan y, a estas alturas, ningún crítico serio osaría poner en duda el talento de los artistas que cultivan el arte no representativo".

Després deñ triomf o acceptació que varen tenir els artistes gironins a Barcelona i davant de textos com el present, el crític Argos no podía rebutjar les noves tendències pel fet de ser-ho si no volia passar per poc entès. Com hem vist a través de la crítica de l'Exposició de Fires d'aquest any -1950-, des d'ara es mostrarà més condescendent.

Aquesta mostra no fou un cas aïllat, sinó una de les primeres d'artistes foranis que organitzà el Cercle. Entre elles, i per tal de destacar les més remarcables, podem citar les individuals d'Àngel Ferrant i de Manolo Millares; conferències de Josep M. Subirachs, Àngel Marsà, Emili Alba... Els més tradicionalistes organitzaren homenatges a Jaume Pons Martí -amb una notable abundància d'obra-, a Josep Clarà, a Prudenci Bertrana -en la faceta de pintor-, tots ells gironins.

Les connexions amb l'exterior foren freqüents fins el 1954: els components del Grup de Girona i Torres Monsó participaren al III Saló d'Octubre (1950); Emília Xargay i Joaquim Casellas exposaren individualment (1951) a les Galeries El Jardí, dins dels cicles experimentals d'Àngel Marsà; el Grup de Girona -ampliat amb la presència de Torres Monsó i Jordi Curós, gironí d'Olot- participà a la II Biennal Hispano-americana de l'Havana (1953); a Lloret de Mar (1954)...

Tanmateix, el Grup de Girona no posseïa una coherència interna ni tenia un programa a desenvolupar, es tractava tan sols de la unió d'uns artistes per incidir en l'ambient artístic -llavors també tancat i poc dúctil- amb major facilitat. Així, veurem que aquesta denominació no serà exclusiva dels artistes que l'empraren originàriament, sinó que més tard altres grups -encara que amb components de l'antic- també la utilitzaran.

Encara que heterogenis, Joaquim Casellas, Esther Boix, Joan Massanet, Jordi Curós, Evarist Vallès, Marià Oliveras, Torres Monsó, Emília Xargay i Guillem Massot, constituïren el Grup Indika, el 1952. En aquest cas hi havia una certa internacionalitat de fons: Joan Massanet, que tenia vel·leïtats arqueològiques va donar-li el nom, referit als indiketes, potser els primers pobladors de les comarques gironines. Com es volia anar cap a les arrels, es van escollir una sèrie d'artistes que representessin les diferents comarques de la provincia de Girona. Al breu escrit de la segona i última exposició que va fer el Grup -a Girona, el juny de 1952, mentre la primera havia tingut lloc a Figueres, el febrer d'aquell any- ja es parla d'"intencions" i es diu: "Indika, nombre eufónico ancestral, es el núcleo del plasma que dio vida a nuestra tierra que nosotros pretendemos sublimizar con formas angélicas". Però, creat en el fons per les facilitats d'actuació que comporta actuar en grup, es va dissoldre poc temps després davant les perspectives individuals. Hi havia massa distància geogràfica i estilística entre tots ells.

L'any 1952 s'iniciaren els concursos-exposicions de la Diputació, que es reemprengueren, ja anualment, el 1957, fins el 1977. Inicialment procuraven un cert caliu i ambient, ja que a les convocatòries hi participaren, repetidament, la mjor part dels artistes de la provincia de Girona i, més endavant, fins i tot bon nombre de les joves promocions del cercle barceloní. Fer un estudi sobre els participants, guanyadors i composició dels diferents jurats, així com de les successives reestructuracions de les bases de la convocatòria, ens il·luminaria sobre l'evolució i sobre qui exercia en part el control del fet artístic de Girona. Els dos objectius que es perseguien amb la creació d'aquest premi -que en les cinc primeres edicions es convocà sota el lema d'"Immortal Girona"-, eren les de "proporcionar alicientes a los artistas gerundenses para que aumenten en calidad y cantidad su producción; y reúnan un brillante acervo de pinturas y esculturas con destino a la pinacoteca de arte moderno y salas de plástica del futuro Palacio de la Cultura".

El balanç general dels concursos-exposicions dóna una tònica molt discreta en relació amb les obres premiades, encara que es donin bones excepcions, com poden ser, entre d'altres: Pompeia, de Josep Beulas; Cases, de Joan Sibecas; Ocurre a veces que mirando un paisaje, de Josep Álvarez Niebla; Pintura, d'Agustí Ballester; Transparències, de Puig Manera; Graffiti, de Joaquim Corominas...

Si totes aquestes activitats establien una sèrie de connexions cap en dins i cap en fora, a la mateixa ciutat es succeïen també els fets: el març del 1953, exposà per primera vegada Carles Vivó, amb unes obres fortament expressionistes, entre les que cal ressaltar la sèrie Màscares. A partir d'aquest moment, Carles Vivó, incidirà de manera independent i solitària en diferents camps culturals, sempre amb personalitat excèntrica. Podem recordar la provocadora conferència -amb la intervenció de Jordi Soler- a La Artística, el 1957.

El desembre, Enric Marquès, en la seva primera mostra personal, donà a conèixer la sèrie Teulats de Girona, d'arrel cubista. Aquest artista -que en molts moments s'ha aplicat a altres quefers- concrearà molt el tema ciutadà i fins i tot no l'abandonarà quasi mai. Avançats els anys seixanta, alternarà un expressionisme dur, de forta implicació social, amb unes interessants sèries experimentals de portes i tanques i altres de sota planxes que jugava amb ambivalències heràldiques i sempre amb un rerafons crític.

En un punt de màxima internacionalitat cal situar dues exposicions del 1954: la de Julián García Flaques, l'abril, titulada "I Exposición Experimental", i la mostra de Fires "Exposición Colectiva de Pintura Abstracta de Artistas Gerundenses", realitzada ja a la Residència Internacional. La primera era menys experimental del que el títol podía donar a entendre, i respecte a la segona cal dir que en aquell moment cap dels pintors participants -Borrell, Catà, Marquès, Portas, Vivó i Xargay- era estrictament abstracte. En uns i altres, podien més les intencions i desitjos que les realitats.

Aquestes foren les últimes activitats del Cercle Artístic.

Mentre, Josep Colomer i Francesc Gallostra, que a l'època de pre-guerra havien estat figures molt actives en diferents camps culturals i en activitats ciutadanes, romanen somorts. Ambdós havien estat deixebles de Sebastià Pla i Cargol al "Grup Escolar". J. Colomer, format a Llotja i a l'Acadèmia Lliure de la Casa dels Artistes, a Brussel·les, bon coneixedor de l'art europeu, lluità en aquests anys per una integració de les arts i per un correcte disseny del moble. En el decurs del temps elaborà subtils teories envers l'art. Francesc Gallostra, seguidor de Santiago Rusiñol durant les seves estades gironines, no retornarà fins molt més tard al paisatge i es dedicarà, conjuntament amb J. Colomer, al disseny del moble.Amb lentitud, es va perdent l'empenta que s'havia agafat en els últims anys. I es perd perquè alguns dels personatges fonamentals que mouen les activitats s'allunyen de Girona

RESSÒ DE L'ACTIVITAT DEL DEFORA 1955-1971

Eugeni Ribalta, al número de "Serra d'Or" que analitza la situació de l'art de postguerra a Girona a finals dels anys cinquanta i seixanta, estableix dos epigrafs intitulats "La ciutat emmurallada" i "Eclecticisme". Jo he preferit establir una etapa, llarga en proporció a les anteriors, que trasllueixi el sentit general del que passava. Després del desvetllament, sorgí un afany per sortir, per incorporar-se al ritme de fora; hi hagué una voluntat que les activitats llencessin a la gent de la ciutat. Entre el 1954 i el 1956, però, es produí un canvi que esmorteí el dinamisme de l'ambient: des d'ara i durant bastants anys les activitats tingueren com a fi, certament, la ciutat emmurallada -encara que alguna excepció d'importància trenqui l'esquema general-, reafermant alguns personantges gironins a la ciutat. I, a la vegada, les activitats que s'organitzaren -vàries d'elles molt remarcables- tingueren com objectiu donar a conèixer els moviments barcelonins o bé córrer paral·lelament a ells. S'arribà a un estancament perquè tan sols es pensà en produir impacte a la ciutat i en fer activitats no autòctones.

El canvi de dinàmic el produí, principalment i com hem dit, el fet que varis dels personatges actius fins ara s'absentaren de Girona: Joaquim Casellas se n'anà a París, el 1954, on s'hi casà amb una nordamericana i s'instal·là, més tard, als Estats Units, tot abandonant l'activitat artística. Torres Monsó, el 1955, va fer una llarga estada a París amb una borsa de l'Institut Francès de Barcelona. Enric Marquès, el 1956, anà també a París i tot seguit a Dinamarca iniciant així una llarga estada, intermitent, a l'estranger. Aquestes desercions de la ciutat, acompanyades de constants viatges -com el d'E. Xargay, Torres Monsó i E. Marquès a Itàlia, el 1956, i que tingué especial repercussió en els seus plantejaments plàstics-, hi deixen un buit.

Buit que ocupà l'exposició "3 pintors" -Jesús Portas, Isidre Vicens i Eduard Vila i Fàbregas; militants en la moderació, tots els fets darrers d'una generació més jove els esperonà a l'evolució i a una modernització del llenguatge tot seguint, però, uns esquemes tradicionals. A partir del 1954 repeteixen anualment les mostres conjuntes. Hi ha qui, en aquests moments, els anomena "els tres grans".

L'aparició de Domènec Fita a l'àmbit gironí serà, sense cap mena de dubte, un factor -i no l'últim- a tenir en compte per explicar aquest canvi. Nascut a Girona, on hi realitzà els seus primers estudis, generals i artístics, des del 1945 s'instal·là a Barcelona, primer com a estudiant -company de Leonci Quera- i després, des del 1948, com a component del Grup Flama. Aquest grup -integrat per Francesc Camprubí, Domènec Fita, Joan Moncada, Llucià Navarro, Joan Lleó i els escultors Carulla i Bel- se centrà bàsicament en la pintura mural. Mentre realitzaven els frescos de l'església de Betlem, de Barcelona, el 1953, Fita tingué un accident que l'allunyà durant tres anys de tota pràctica artística. Fins aquesta data actuant a Barcelona, no se'l podia considerar gironí pel que feia a la seva activitat. Abans del 1956, en què s'instal·là a Sarrià de Ter, no havia tingut cap altra connexió amb le món artístic gironí que la participació en el Primer Concurs d'art de la Diputació i la realització d'alguna obra escadussera per la comarca.

El fet que la represa de la seva acció es doni a Girona té importància. Venint de l'àmbit barceloní, efervescent en aquells anys, establí una dinàmica en el buit que hi havien deixat els qui en marxaren. En primer lloc, dreà dinamisme entorn de l'art sacre -camp en el que ell actuava a Barcelona i en el que bàsicament incidí de manera absorbent fins el 1968. Fomentà l'activitat de grups, exposicions col·lectives i intervingué de manera decisiva en els concursos d'art de la Diputació. Interessat per la tasca pedagògica, intentà vàries vegades l'organització d'una escola de Belles Arts.

En els últims anys cinquanta es viu una mica de l'empenta del començament de la dècada. Potser el més remarcable foren els premis -o sigui el coneixement- que obtingué l'obra de Torres Monsó, àdhuc a nivell internacional. Aconseguí el Premi Aleijadinho a la III Biennal Hispano-americana de Barcelona, el 1955; el primer premi d'escultura de la Diputació gironina, el 1957; el premi Juli González de la Cambra barcelonina d'Art actual, el 1959; així com el primer premi d'escultura a la III Biennal d'Alexandria. Amb la seva obra i aquests guardons, Torres Monsó passava a constituir-se en figura cabdal de l'escultura catalana d'aquests anys per cloure's més tard dins l'ambient gironí. La seva obra ha evolucionat des d'una arrel mediterrània a les deformacions del gust italià. D'entre les últimes espurnes d'inquietud i fronts de lluita, cal citar-ne les Edicions d'Art Insòlit, el 1962. Col·laboraren en aquestes mostres, que condensaven esperit contestatari: Carles Vivó, Jordi Soler, Roca Costa, J. Boladeras... La vena contestatària, diguem-ne dadaïsta, diguem-ne underground -segons les connotacions que cada artista intensifica- és en major o menor grau sempre present a Girona. Dins aquest context esmentem les obres-accions de Damià Escuder, que poden anar des de la pintada del seu cotxe -el primer acte d'aquest tipus que degué fer-se entre nosaltres- fins als tapissos conceptuals o el happening. Tot el seu afer és marginal i ric d'idees i plantejaments. La seva obra pictòrica, de forta connotació esotèrica-mentalcerebral, és en aquest aspecte, la més coherent que es fa entre nosaltres.

El 1964 reapareix el Grup de Girona, transformat i ampliat. Transformat, perquè ha perdut aquell aire de presumpta lluita tornant-se conformista. Ampliat, perquè ara agrupa D. Fita, F. Fulcarà, J. Portas, Torres Monsó, I. Vicens, E. Vila i Fàbrega i E. Xargay. Exposen en el que en un primer moment s'anomena Palau de Cultura de l'Excma. Diputació i que s'acaba d'inaugurar. És el front comú dels artistes gironins considerats. Sobre aquest grup i en relació amb aquest moment es llegeix a Girona grisa i negra: "La seva modernitat será ben rebuda i acceptada, i posseir alguna de les seves obres serà tingut a Girona com un senyal de "selecció" i de "prestigi". Les diferents formes de realisme que en els anys seixanta triomfen arreu, serveixen per oficialitzar l'obra d'aquests artistes. A aquesta primera mostra -que fou visita pel pare Escarré- seguiren les de Ripoll (1964), Lleida (1965), -participant-hi Lluís Güell-, Mataró (1966) i més tard, el 1971, sense Torres Monsó, Girona i Sant Feliu de Guíxols i, el 1978, Vidreres.

Esdeveniments remarcables dels anys seixanta foren: les exposicions d'Art Sacre, l'Estampa popular, la primera mostra d'Ansiba-Girona i la titulada Art de la segona meitat del segle XX.

Les dues mostres d'art sacre -abril 1965 i març 1967- foren provocades per la renovació litúrgica del Concili Vaticà II i potenciades per l'ampla tasca desenvolupada per D. Fita en aquest camp. Així, el 1965, s'organitza una exposició que recollia fotografíes d'arquitectura -d'arquitectes gironins i madrilenys- i una mostra d'objectes litúrgics d'autors catalans. Però, independentment, es desenvoluparen conferències i col·loquis amb la participació de mossèn Narcís Jubany -Bisbe de Girona-, Josep M. Valverde -llavors en el punt més alt de la seva popularitat-, Jordi Bonet, mossèn Ferrà Roig, mossèn Genís Baltrons, fra J. M. d'Aguilar, J. Masramon i el jesuïta Antoni Borràs -potser el teòric català més profund i informat sobre l'art religiós contemporani-.

Totes aquestes activitats tingueren un ressò ampli, la importància de les quals recull un excel·lent catàleg-llibre. Degut a l'èxit obtingut, dos anys més tard es repetí l'experiència, encara que no fou tan reeixida.

José M. Valverde, catedràtic d'Estètica de la Universitat de Barcelona, acabava la seva xerrada del dia 13 d'abril sobre "Iconografía y simbolismo" amb aquestes paraules: "...desde le punto de vista de los artistas, quería recordarles que, cuando se trabaja para la Iglesia, hay que aceptar con fidelidad funcionalista las conveniencias de ese gran cliente que es la liturgia. El romanticismo exageró la idea de libertad interna en la creación artística, pero Velázquez y Mozart todavía trabajaban "de encargo", (...) y sé que demostrarle a un artista o a un pintor que la coyuntura històrica no es propicia par aun determinado tipo de creación constituye un desafío ante el cual quien sea verdaderamente creador reaccionará creando aquello mismo que aprecía imposible: arreglándoselas para encontrar el modo de hacer lo que teóricamente parecía que no se podía hacer".

El text crec que essencialment té un cert paral·lelisme amb aquest de Francisco Candel, escrit per a "Estampa Popular Catalana": "Un acercamiento hacia el pueblo por parte de los artistas embarcados en un nuevo arte popular traerá otro acercamiento por parte de este pueblo hacia sus artistas y ese arte renovado. Con toda sinceridad creemos que hacen bien en dar los artistas este paso -iniciar ese "rebajamiento", por así decirlo, puesto que fueron ellos los que se alejaron mientras los otros continuaron en su sitio". Paral·lelisme que vé donat per l'afany -religiós o polític- que l'obra artística sigui cimprensible al públic en general: a la gent que freqüenta els temples i a la gent allunyada dels canals artístics habituals i a la gent que té un nivell intel·lectual poc desenvolupat, fins i tot mínim. O sigui, en un i altres cas, es pretén arribar a la massa. Per aquesta raó, no em sembla del tot precisa l'obseració d'Eugeni Ribalta, en el seu article ja esmentat a "Serra d'Or", quan referint-s'hi a aquests fets -Art Sacra i Estampa Popular- parla d'una contradicció, fruit d'un inevitable eclectisme, el que es doni a la mateixa societat -la gironina- en tan poc espai de temps. Per a mi, el plantejaments són els mateixos, tan sols que al servei d'idees diferents.

Un dels fets més qüestionats aquests anys era el de la llibertat o el compromís de l'art i de l'artista. Carles Vivó, en un dels seus articles a "Presència" entrava en la polèmica general, decantant-se per la llibertat de l'art: "Si el arte no es libre, no es arte. Puede ser cartel o manifiesto, mitin o panfleto. Pero no es arte (...) Señores teóricos del arte comprometido, dejad a los poetas que canten a la rosa tan sólo por su belleza y su fragancia".

El cert és que Girona se sumà als dos moviments -religiós i polític- tant en voga en aquells anys, en general, en tots els països europeus.

També l'Estampa Popular va tenir una activitat destacada a Girona. Iniciada a Madrid, el 1960, fins el 1962 no es constituí a Barcelona, encara que no es presentà públicament fins el 1965, a la Galeria Belarte, amb el nom d'Estampa Popular Catalana. A Girona va presentar-se l'abril del 1967, a la Sala Municipal, mostrant obres del Grup de Barcelona i del de Girona. Per Girona hi participaren: Àlvarez Niebla, Bosch Martí, Comadira, Fita, Lluís Güell, Montserrat Llonch, E. Marquès, Ponsatí, Roca Costa, Soler, Torres Monsó, Vivó, Xargay. A l'igual que en la majoria de llocs, gran part de les obres eren linòleums. I, a l'igual que en la majoria de llocs, obres elementals, d'imperfecta realització, moltes vegades la primera obra gràfica realitzada per un pintor.

La mateixa exposició va presentar-se, a l'abril, al castell medieval de La Bisbal i, a l'agost, ampliada, a Banyoles.

Els organitzadors gironins -C. Vivó, E. Xargay, N. Comadira i E. Marquès, així com Esther Boix com a connexió amb Barcelona- hi havien convidat tothom. Hi hagué reticències i abstencions significatives. Hi hagué, per part d'alguns, manca de captació del sentit de l'Estampa Popular: sentit de denúncia, crítica i protesta. L'exposició, en obrir-se, fou censurada per les autoritats, tal vegada pels gravats anticlericals de Vivó. Tan sols el prestigi d'un parell de participants salvà la situació. Més o menys com a la resta d'indrets de l'Estat espanyol on s'hi dugué a terme la mateixa experiència, els resultats no en foren plenament satisfactoris.

Mentre, una nova generació d'artistes comença a incidir en la vida artística gironina: Niebla, el 1965, amb l'exposició de la Casa de Cultura, inicia la seva trajectòria definitivament catalana: un conjunt d'obres matèriques, retingudes de color, que aviat donaran pas a uns plantejaments formalistes. Narcís Comadira, el 1966, a la Sala de "la Caixa", hi enceta el seu món poètic sobre la ciutat de Girona mitjançant la plàstica. I que més endavant completarà amb la lírica per introduir-se anys més tard en el món ecològic. Josep Perpinyà Citoler estructurarà el paisatge urbà amb més o menys rigidesa, arribant a construir-lo en volum. Lluís Carreras, que ha preferit els encunys i l'acer inoxidable i la seriació a la peça única de materials dits nobles.

Amb pocs mesos de diferència -març i juny de 1968- tenen lloc a Girona dues mostres significatives, a les sales de la Casa de Cultura: "Art de la segona meitat del segle XX" i la primera exposició de la recent creada Ansiba. La primera volia oferir un panorama global de les arts a Catalunya en aquell moment. Incloïa des de pintors a dissenyadors, arquitectes, fotògrafs, ceramistes... Alexandre Cirici, en el text introductori, hi deia entre altres coses: "Que ja no és l'hora d'escoltar l'artista com si fos un oracle, amb la seva veu personal, com un crit o un gemec, sinó de comprovar que l'home de la plàstica no fa sinó emprar les formes comunes, un llenguatge formal que és patrimoni col·lectiu i que ell no pot inventar (...) Que els pintors i els escultors són cada vegada més els recercadors de laboratori, actius, respecta a l'art d'ús, de la mateixa manera que ho són els científics de la recerca envers la tècnica". Entre els vint-i-un artistes representats, podem citar: Alfaro, R. Bofill, Cuixart, Cumella, Grau Garriga, J. Guinovart, Hernández Pijuan, Pla Narbona, J. Ponç, Ràfols Casamada, J. M. Subirachs, Tàpies, Tharrats, Villèlia i, de Girona, Torres Monsó.

Ansiba -Agrupació Sindical de Belles Arts- inicià les activitats amb una ampla mostra de quaranta-quatre artistes de la provincia. Hi havia els noms més significatius. En el texto anònim del pòrtic, hi manifestava: "...el Arte es, y ha sido ante todo, una expresión momentánea y libre, en la que plasma en sus diversas formas su mente mágica el artista". És a dir, si bé en la primera exposició s'havien superat els convencionalismes de l'Acadèmia, en la segona seguien invocant-los. Foren Leonci Quera, E. Xargay y Torres Monsó qui establiren els contactes amb Madrid per a la formació del nou sindicat. En realitat ho movia Leonci Quera, que hauria estat el primer president. Però, la seva mort en accident va impossibilitar-ho. (El 1965, a la Sala Municipal de Girona, s'hi organitzà un homenatge-exposició a la seva memòria, amb una retrospectiva de l'obra i la participació de nombrosos artistes catalans i textos emotius de Joan Cortés, Àngel Marsà, Rafael Manzano, Cesàreo Rodríguez Aguilera, Josep Corredor Matheos, Alexandre Cirici, Manuel Ribas i Piera, Santos Torroella, Carlos Antonio Areán, Joan Teixidor, Josep M. Garrut, Lina Font, Fernando Gutiérrez, Àngel Crespo i M. Oliva Prat).

Domènec Fita fou qui esdevingué president. Però el sindicat fou incapaç de dur a terme cap altra activitat, no obstant els mitjans de què disposava, com ho testifica en catàleg de la primera mostra organitzada.

L'ambient s'esmorteïa. Tot passava en el petit cercle de la ciutat, i hi passava poc. De cara enfora, durant anys, quasi res. Ara, a finals del 1968, Torres Monsó exposa a l'Ateneu de Madrid i darrera d'ell ho fa Emília Xargay. Per aquests anys, l'Ateneu de Madrid encara conserva el prestigi de primera sala de l'Estat espanyol. Exposar-hi és una consagració que va acompanyada d'un catàleg insòlit en aquells temps. Emília Xargay multiplica les seves activitats tant pel que fa referència a exposicions i viatges com per les diverses disciplines que tracta. Fa dibuix, pintura, ceràmica, escultura..., tot dins un gran nivell de correcció, donades les seves dots. Aquests dos artistes, que s'iniciaren quasi conjuntament i que tant havien col·laborat -cal recordar les peces de ceràmica firmades Xarcató (Xargay-Casellas-Torres) de començaments dels anys cinquanta, així com tants viatges i exposicions en col·laboració-, han estat els qui més han incidit fora de Girona amb llurs obres.

El Nadal del 1968 s'inauguren les pintures murals de l'absis de l'església romànica de Palau-sator (Baix Empordà), obra de Lluís Bosch Martí. Dos mesos més tard, un grup inidentificat les destrueix. Encara que la premsa se'n fa ressò, l'escassa relació de l'artista amb el món artístic de fora de Girona ofega l'escàndol. Eugeni Ribalta diu en relació amb aquest fet: "Recordades a distància (les pintures de l'absis), en resultava un generós pamflet pictòric i doctrinari (cristianisme primitiu i líders revolucionaris). A les nostres latituds hom no hi està acostumat i ningú no pot garantir que, si no haguessin estat accidentalment destruïdes, la jerarquia hagués tolerat aquestes pintures". Bosch Martí, artista efervescent, creador de murals d'esquema dens sintàcticament i d'estil elemental, durà a terme nombroses exposicions de pintura, gravat, dibuix, collage... i pintarà murals que no sempre han subsistit. Potser la seva obra de més envergadura és la "Cosmologia catalana", els tres murals de l'estació de Sarrià, a Barcelona. Uns programes teòrics donen suport a tot el seu afer.

TEMPS DE TRANSICIÓ 1969-1972

Durant tres anys llargs una sèrie de fets apunten cap a nous temps encara que no acabin de crear una dinàmica coherent.

Fins aquests moments, la sala comercial que funcionava a Girona era La Artística. Ara, el 1970, s'inaugura la Gàbia, petit espai al carrer Minali, on hi serà possible realitzar exposicions i accions que no encaixen en el circuit que els compradors qualifiquen de seriós. Com l'acció per provocar reaccions de Damià Escuder, que reivindica els continguts dels exorcismes populars antics. També exposa a La Gàbia Josep Colomer qui, dedicat a la decoració i al disseny, com hem vist, havia madurat la seva obra en silenci.

El maig del 1972 tingué lloc al Claustre de la Catedral l'Exposició nacional d'escultura contemporània. Era patrocinada pel Patronat d'Activitats Artístiques i Culturals (PAAC) de la Delegació Provincial de Cultura. La mostra acollia una ampla selecció d'escultors, que anaven des d'Alfaro i Aulèstia a Corberó i Collet, passant per Gabino i Marcel Martí, Otero Besteiro i José Luís Sánchez, Subirachs i Villèlia... Un bon catàleg, amb introducció de Daniel Giralt Miracle. D'aquesta introducció, que es transcrivia en català, castellà, francès i en síntesi anglesa, se'n donava, en primer lloc, la versió original en català. Aquest fet provocà un enfrontament amb les autoritats oficials, tocant-li a Domènec Fita d'aguantar l'embranzida el dia de la inauguració.

A la Casa de Cultura Josep de Ribot, de Camallera -Girona-, l'agost de 1972 s'hi presentà una exposició intitulada: "Pintures i escultures d'11 artistes de Girona". En un simple full, el títol de la mostra, data, lloc i el nom dels participants: Ansesa Gironella, Casellas Albart, J. Colomer Martí, Jaume Faixó, Montserrat Llonch, Enric Marquès, Pera Planells, Piculives, Isidre Vicens i Vila i Fàbrega. L'exposició era heterogènia: tant per les obres que hi presentaven els participants com per ells mateixos. Aquesta mostra, emperò -que es repetí a la Sala Municipal de Girona, a final d'octubre, amb un catàleg de major envergadura-, tindrà un valor inqüestionable de cara al futur: és la primera manifestació en la que apareixen junts els noms de J. Colomer, Pera Planells, Enric Marquès i els més joves Ansesa Gironella i Jaume Faixó. Aquesta confluència de nous noms té la seva importància, puix són ells els qui dinamitzaran l'Ansiba dintre de poc i alguns dels quals, una mica més a la llarga, donaran un gran impuls a l'activitat artística gironina.

TEMPS D'ACCIÓ, TEMPS DE CONSCIENCIACIÓ 1972-1980

El primer fet on es detecta l'inici del canvi -el més decisiu en el món artístic gironí de la guerra ençà- és la renovació de la junta d'Ansiba, el 1972. Es passa a activar el sindicat després de quatre anys de manca d'activitat. La nova junta presidida per Pera Planells, la constitueixen alguns dels artistes del grup que va exposar a Camallera. La primera mostra de la represa, una col·lectiva dels instegrants del sindicat, es realitza el desembre del 1972. El president, en el pòrtic del catàleg de la mostra, hi excusa la pausa, excessivament llarga, encara que hi matisa que la inactivitat ha estat solament a nivell d'organització. Des d'aquests moments, Girona viurà uns anys d'efervescència i deixarà superada, sortosament, la frase d'Enric Marquès quan en una enquesta publicada a "Qüestions d'Art", el 1968, s'hi lamentava que fossin les exposicions el mitjà quasi exclusiu de repercussió de l'artista en la societat, ja que sempre anaven dirigides al mateix públic d'iniciats. Des d'aquests moments serna exposicions, però d'un caire diferent al de les individuals, les que sotregaran la vida gironina, així com diversos tipus d'accions.

Després d'aquesta exposició, que tingué lloc a la Casa de Cultura, el primer pas fou l'obtenció d'una sala pròpia per poder dur a terme, lliurement, les activitats. Aquesta sala -Les Voltes d'en Rosés, al carrer de la Cort Reial- s'inaugurà l'abril del 1973, amb una tercera exposició provincial. Als deu dies de tancar-se la mostra, el 28 de juny, s'obri aun "Homenatge a Picasso" arran del seu traspàs. Hi participaren quinze artistes.

Mentre Domènec Fita i Anna Maria Coderch coordinaren l'exposició "Petit format" a la Sala Municipal, batejada darrerament amb el nom, reivindicat, de Fidel Aguilar, l'escultor noucentista gironí. I mes endavant, juntament amb Pere Freixes, ortganitzaren la magna exposició -acompanyada d'un treball i documentat catàleg- intitulada "Artistes gironins 1800-1900", a la Casa de Cultura, el juny del 1974. És significatiu el títol que donà Francesc Fontbona al comanetari d'aquest fet a les planes de "Destino": "De nuevo Gerona", car condensava l'opinió que a Girona començaven a passar coses de cert relleu.

El camí que prendran els fets posteriors s'evidencien plenament amb els manifestos que els artistes, des del sindicat revitalitzat, donaren a conèixer arran de la destrucció dels xalets Masó de Girona i de la Casa Ribera de Palamós (el 1974). En el primer es demanava que l'espai enderrocat es convertís en zona verda, dedicada a Masó i Fidel Aguilar. En el segon es demanava boicotejar el Premi de pintura Villa de Palamós, entitat que permeté l'enderrocament de la casa.

Tot això durà cada vegada més cap al camí del compromís i de la incidència en la vida ciutadana.

L'"Homenatge a Picasso" creà friccions. I d'elles en vingueren les dimissions de Josep Colomer, Jaume Faixó i Enric Ansesa de la junta d'Ansiba. El sindicat féu encara alguna activitata a Les Voltes d'en Rosés, com l'exposició dels cinc artistes: Sagrari Just, Roser Oliveras, Julià Cutiller, Vila Mitjà i Pera Planells. Però del caire que haurien pogut prendre les activitats futures n'és exponent el paràgraf que reproduïm de l'escrit del president d'Ansiba sobre Sagrari Just: "Els artistes participants en aquesta mostra, en tenir coneixement que entre nosaltres també cultivava el noble i difícil art d'Apel·les la distingida dama Na Sagrari Just de Segura, esposa del nostre Delegat Provincial de Sindicats, hem cregut interessant i portú el que figuressin algunes de les seves obres en aquesta primera mostra que obre el nou cicle d'exposicions d'Ansiba". Per bé que el cicle no aniría més enllà.

El 27 d'octubre de 1973 -durant les fires de Sant Narcís- va inaugurar-se oficialment l'edifici de la Fontana d'Or, que pertany a la Caixa d'Estalvis Provincial. L'arquitecte Joan Maria Ribot dugué a terme una meticulosa restauració que, per la seva llarga durada, fou rica amb anècdotes inversemblants. Antoni Xuclà, President de la Diputació i de la Caixa Provincial, en presidí l'acte. La presència de la Fontana d'Or a la vida cultural gironina ha estat determinada, perquè ha creat tot tipus d'activitats directament i indirecta. De manera indirecta perquè, en potenciar el fet artístic, va fer necessàries noves galeries d'art a la ciutat, les quals s'hi aniran obrint tot seguit: Sant Jordi, 3 i 5, el Palau de Caramany... La Galeria 3 i 5 es convertirà en un centre d'avantguarda on hi desfilaran els artistes més representatius de l'Estat espanyol. De manera directa perquè des del bell punt de l'obertura ha creat i aglutinat un seguit de concerts, exposicions, conferències i actes diversos. S'inaugurà amb la "I Mostra provincial d'art", que acollía obra dels artistes de la provincia o residents en ella. La coberta del generós catàleg era de Salvador Dalí. Les mostres s'hi convocaren fins l'any 1978. D'immediat seguiren interessants exposicions, sempre amb catàlegs acurats: Escultura gòtica gironina; Nadal-Reis; Setmana Santa i Pasqua; Joan-Josep Tharrats, component de Dau al Set i l'artista gironí de major renom internacional avui, hi celebrà la seva centèssima exposició personal, amb un catàleg d'abundoses reproduccions, la primavera del 1975. D'aquestes exposicions se'n curava, en el primer moment, Josep Tarrés. Poc temps després s'hi incorporaren Enric Ansesa i Jaume Faixó, quedant-s'hi definitivament aquests dos últims. Des de la Fontana d'Or han provocat gran part de les iniciatives artístiques ciutadanes o les han afavorides. Les activitats, de manera gradual, s'accenturan cap a l'art modern, amb presentacions més sòbries. Dins les nombroses accions que s'han dut a terme des de la Fontana d'Or, cal destacar les exposicions de l'any 1977: s'hi organitzaren mostres individuals de Josep Renau -la primera que es realitzà a l'Estat espanyol després del seu retorn-, de David Hockney -potser la més completa de les realitzades aquí-, de Richard Hamilton -amb l'assistència de l'artista que hi mostrà les seves últimes obres- d'Adami, així com "El tapís a Catalunya al segle XX" -la mostra d'experiències tèxtils modernes més important realitzada fins ara a l'Estat espanyol, que donà lloc a molts crispaments. Sense cap mena de dubtes, fou el cicle d'exposicions de més envergadura de tots els que s'han portat a terme a Girona.

L'any 1975 hi tingueren lloc una sèrie de fets que concreten de ple el dinamisme de l'última generació i el dels qui col·laboraren amb ella: el gener, a les sales del Museu de Sant Telm de Sant Sebastià, s'hi presentava "66 Artistas Contemporáneos de Gerona", selecció de les obres presentades a la II Mostra de la Fontana d'Or. Com qualsevol col·lectiva, era eclèctica, per bé que donava una àmplia visió dels artistes de totes les comarques gironines, des de Dalí i Cuixart a Villèlia i Tharrats, des de Joan Ponç i Àngel Planells a Vayreda Canadell, Pere Gussinyé, Josep Beulas, Clapera Mayà i Francesc Amigó... Aquesta mostra -patrocinada per les Diputacions de Guipúzcoa i Girona- s'hi presentava com "un diálogo entre culturas autóctonas diferentes pero afines".

L'abril, Enric Marquès obria la seva mostra de gouaches intitulada "Els atletes del consum", a la galeria Sant Jordi. Amb un mitjà expressiu voluntàriament contingut i de tipus realista, hi oferia una reflexió crítica dels mites imposats per la nostra societat. També aquest any, el grup Praxis 75 -Lluís Bosch Martí i Bep Marquès- inicià les sèries de personatges gironins i composicions al·lusives a fets d'actualitat mitjançant el collage i el fotomuntatge. Sèries que després es centraran en l'adveniment del nazisme i en diversos continguts totalitaris de la societat d'ara.

El març, patrocinada pel Col·legi d'Aparelladors -en un moment en què es gestaven situacions de pressió per l'ús del català i el polèmic canvi de la catalanització del nom de la ciutat- s'organitza "L'altra Girona", exposició de tipus provocatiu i rupturista conceptualment encara que s'hi utilitzessin diversos tipus de llenguatge. El cartell-anunci era una bossa d'escombraries, i el reclam un inflable de polietilè. Referint-se a aquesta mostra, Jaume Fàbrega escriví a "Presència": "Hom té la impressió, en sortir-ne, d'haver seguit divertidament la tira d'un "comic" i d'haver-se adherit, a nivell de complicitat, a una gran bufetada que cerca destinatari dintre la nostra geografia concreta". Aquesta mostra donà lloc a una extrema tensió entre els artistes i el Consistori municipal, significant, de fet, la pèrdua de control de la sala municipal Fidel Aguilar.

L'abril la Jove Cambra de Girona, amb el suport de l'Ajuntament, la Diputació i el Banc de Girona, organitzen la "1ª Setmana cultural". Amb un programa oberturista s'hi alternen activitats teatrals, musicals i plàstiques: es representa La Setmana tràgica, hi ha un recital de cançó catalana a les escales de la Catedral i la pintada a l'aire lliure de plafons publicitaris a la Plaça de Catalunya. Actes que denoten, per primera vegada, la voluntad d'ocupació i comunicació des del carrer. Sota el títol de "22 autors d'avantguarda" -Artigau, Ansesa Gironella, Bosch Martí, Carbó Bertold, Fita, Faixó, Guerrero Medina, Guinovart, Knaupp, Massanas, Niebla, perpiñà Citoler, Àngel Planells, Roca D. Costa, Serrano, Torres Monsó, J. J. Tharrats, Jordi Vallès, Isidre Vicens, C. Vivó i Emília Xargay- es va treballar en uns plafons de publicitat. L'acció, que havia de durar tres dies, derivà cap a un fort enfrontament amb les autoritats municipals i governatives per la censura de les obres de Massanas, Niebla i Jordi Vallès. En negar-se a retirar aquestes obres foren detinguts i interrogats Ansesa Gironella, Jaume Faixó i Jordi Vallès. El matí següent, com a protesta per aquests fets, solidàriament foren retirades pels artistes totes les obres, contra la voluntat de les autoritats. Després es crea una forta campanya de comunicats a la premsa. El juny, i amb la col·laboració de l'Associació de veïns dels carrers Abeuradors, Mercaders i Plaça de les Castanyes, un grup ampli d'artistes va retre homenatge a Prudenci Bertrana, l'escriptor, pintor i dibuixant gironí de pre-guerra. Les obres foren exposades als carrers esmentats. Continuava, així, la dinàmica de lluita. Aquest fet generà la col·locació del bust d'en Bertrana -obra de l'escultor gironí Guinó- a la Plaça de Catalunya. A començaments d'agost, a Maureillas -Ceret-, a la galeria Empòrium, dins el cicle "Connaisance de l'Art Catalan", s'hi presentà la mostra "Autors de Girona". Hi participaren Ansesa Gironella, Narcís Comadira, Jaume Faixó, Enric Marquès, Emili Massanas, Pere Noguera, S. Roca D. Costa, F. Torres Monsó i Isidre Vicens. El dia de la inauguració, quan la gent sortí al carrer de bon matí, trobà una llarga serp vermella -un quilòmetre-, de plàstic, que travessava carrerons, cantonades i passava sobre els cotxes estacionats. Era un reclam que tenia molt de festa de fira, de festa major. En aquesta ocasió es va editar una carpeta amb litografies offset -amb un text d'introducció de Jaume Fàbrega-, que es va presentar a la galeria La Gàbia, de Girona, dos mesos més tard. Pius Pujades, a "El Correo Catalán", hi recollia aquestes manifestacions en el sentit de què es tractava d'un grup independent en fase d'estructuració.

A la tardor d'aquest any, l'Ajuntament de Girona cedí uns locals de l'Institut Vell a l'artista tapisser Carles Delclaux per instal·lar-hi un taller-escola de tapissos. Des d'aquí es desvetllarà interès per aquesta tècnica a les comarques gironines.

De tots aquests fets, coincidents en un període relativament curt i protagonitzats la majoria de les vegades pels mateixos personatges, podem precisar: a) la voluntat d'actuació conjunta dels artistes, de creació d'un grup més o menys homogeni; b) la voluntat d'incidència directa en la gent de la ciutat o dels pobles; c) la voluntat de recuperació de la identitat com a poble, tot recuperant les figures rellevants; d) la voluntat de conscienciació a nivell popular, criticant situacions concretes o evidenciant fets de tipus general; e) la voluntat de donar un aire desmitificador -i no de transcendència- a aquest afer; f) la voluntat de manifestar-se més enllà de la pròpia ciutat.

Aquests punts, diluïts encara, s'aniran refermant a través de les activitats de l'Assemblea democràtica d'artistes de Girona ADAG.

Un dels primers passos de l'Assemblea -lligada des dels seus orígens a l'Assemblea de Catalunya i fidel als seus quatre punts- fou obtenir el control de la sala municipal Fidel Aguilar, cedida anteriorment, a un grup d'artistes -Vayreda C., D. Fita, Torres Monsó, Roca Delpech, Cutiller i Xargay -per organitzar mostres. Com les de Manolo, Petit format, Gravat contemporani, Roca Delpech... Així, el març del 1976, tenia lloc la primera activitat de l'Assemblea: l'exposició "Els drets humans, ara!". Amb aquest motiu s'edità un manifest que, després de resaltar la situació totalment mercantilitzada del món artístic gironí, hi deia: "Conjuntament volem encetar, ara i aquí, nous camins. Amb el treball col·lectiu volem transformar el caràcter, el contingut i la forma de les nostres propostes, alhora que autotransformar-nos. Volem preparar.nos pel dia de demà. En pràctiques múltiples, que caldrà que siguin flexibles i imaginatives, aspirem a inserir-nos en la nostra societat, sense cap discriminació de nivells ni de classes". Aquest programa era firmat per: Antonio Àlvarez, José Àlvarez Niebla, Ansesa Gironella, Bosch Martí, Joan Boladeras, Josep Mª Boladeras, Manuel Bosch, Pep Bosch, Lluís Carreras, Joan Casanovas, Victòria Casellas, Xavier Codina, Narcís Comadira, Montse Costa, J. Mª Creus, Julià Cutiller, Carles Delclaux, Damià Escuder, Jaume Faixó, Garcia Colomer, Jordi Gispert, Vicente Huedo, Robert Manera, Enric Marquès, Josep Marquès, Emili Massanas, Lluís Mateu, Roca D. Costa, Jep Rodríguez, Rosa Sais, Guillem Terribas, F. Torres Monsó, Isidre Vicens, Ramon Vilà, Carles Vivó.

L'exposició evidenciava l'ús arbitrari de la força, la tortura, la no aplicació dels drets humans en el nostre entorn, la repressió, la manca del dret d'expressió, d'associació... Amb dibuixos, pintures, collages, documents, sons, environaments..., diferentes nivells de llenguatge -presidits per un enorme tanc de cartró-, s'arribava a l'espectador de manera directa i xocant.

Tal vegada l'aspecte més interessant de la mostra com a tal fos el sentit col·lectiu de la realització, que duia tan sols una signatura: Assemblea democràtica d'artistes de Girona. Tant el programa com l'exposició posaven en marxa l'Assemblea democràtica d'artistes. Seguirien una sèrie d'exposicions i campanyes de conscienciació ciutadana, com la defensa de la Devesa, pro amnistia, sobre el Sahara, sobre l'Estatut, sobre el carnestoltes... fins l'environament conceptual de l'11 de setembre del 1977, de gran relleu i significació.

L'exposició, però, que assolí major transcedència fou l'homenatge a Carles Rahola. Escriptor, historiador i periodista gironí, impulsador de la cultura, idealista vital, pacifista a ultrança, fou afusellat en acabar la Guerra Civil. La proposta de l'exposició col·lectiva, oberta, consistia en una intervenció gràfica sobre un suport uniforme, on hi figurava un retrat de l'homenatjat i la seva coneguda frase: "Que no torni a aixecar-se el patíbul en el clos august de la noble i estimada Girona, ni en qualsevol altre indret del món". La participació foiu massiva i originà una sèrie d'actes a l'entorn de la figura de l'intel·lectual, des d'un número especial de la revista "Presència" -que el perfilà de manera exemplar-, fins la visita popular al seu nínxol del cementiri i la petició d'un monument a la seva memòria que, l'abril del 1978, s'inaugurà a la Rambla de la Llibertat, fet per Torres Monsó.

Però si la recuperació d'una figura tan cabdal ja tingué pel seu propi pes una repercussió immediata a tot Catalunya, un fet contribuí a donar-li més ressò alhora que esperonà l'Assemblea: fou la pretensió de Salvador Dalí d'incorporar-se a la mostra quan aquesta s'organitzà a Cadaqués amb la inclusió de nous artistes. L'Assemblea rebutjà la participació del pintor de Portlligat i quan es penjà una obra seva -titulada "Sirena de Cadaqués. Homenatge a Rahola"- junt a la resta, l'Assemblea decidí cloure l'exposició deixant tan sols pensats els treballs de Dalí i Pitxot.

Una part de les obres presentades en aquestes exposicions fou comprada per l'Ajuntament de Girona i una part per l'Ajuntament de Cadaqués, donant així suport a l'Assemblea. Suport que, per altra banda, el mateix Ajuntament gironí volia retirar no deixant la sala d'exposicions, que deia havia cedit a altres artistes per a altres activitats i que a la vegada necessitava per a actes de propaganda electoral. Tots els partits polítics signaren una nota dient que no necessitaven aquell espai i que s'adherien a la postura de lluita que mantenia l'Assemblea.

Lluita que, després de les eleccions del 15 de juny del 1977, agafà una altra dimensió. I que, unida al cansament d'una dinàmica esgotadora, congelà l'Assemblea.

Després han vingut uns temps en els que han continuat, en determinats casos, les incidències dels artistes, com pot ser la realització de murals a tanques del carrer, reproduint a gran tamany, obres de Picasso -el "Guernika"-, Miró, Gris, Rousseau, Magritte..., realitzades per Ansesa Gironella, Colomer Martí, Coromines, Montserrat Costa, Jaume Faixó, Jordi Gispert, Niebla i Torres Monsó, o, aquest mateix any 1980, els símbols de Girona -els tradicionals i alguns de nous- que van penjar-se en domassos a la Rambla per les Fires...

A nivell d'exposicions, darrerament, ha existit com una mena de rellançament de les activitats cap enfora, ja connectant amb exposicions organitzades fora, com l'Exposició Antiimperialista, ja incidint en altres ambients, com l'antològica de Torres Monsó a la Galeria Ciento de Barcelona; l'antològica de D. Fita, que posteriorment a Girona visità altres ciutats; o la de tres artistes gironins a la Galeria Rayuela de Barcelona. En aquesta ocasió es presentaren Ansesa Gironella, Joaquim Coromines i Jaume Faixó, tres dels artistes més significatius del moment pel que fa als llenguatges dits de recerca. Coromines, després de diverses búsquedes quasi tridimensionals investiga el color dins un espai que elabora caòticament. Faixó, mitjançant una tècnica personal, organitza un subtil constructivisme basat en els blancs i negres, al quals hi dóna suport un insinuat dibuix en negatiu. I Ansesa Gironella, que darrerament (1980) realitzà una gran exposició a la Galeria René Metrás de Barcelona: amb un definit llenguatge, establert amb un codi tancat de signes, lletres i relleus sobre un implacable fons negre, extableix tota una teoria de composició i simbolisme. Roca D. Costa, a la Galeria Laietana de Barcelona, hi presentà una mostra que resumia la seva investigació dintre els nous corrents del realisme, d'acurada execució tècnica i d'un subtil intimisme. Niebla, pintor afincat a Girona, prolífic d'activitats i incidències fora de l'ambient gironí, des d'accions conceptualitzades fosn a iconografies seriades de l'alfabet, lluny ja de l'anterior etapa de manipulacions del cel, treballa ara l'esquematització del signe.

Últimament, cal destacar l'aparició d'Art/Actitud (1978) i La Xinxeta (1980) publicacions promogudes des dels ambients artístico-culturals. La primera "full informatiu d'art" es concreta en tendències d'avantguarda, en tant la segona se centra en la crítica social.

A nivell general i des de fa un any llarg, sembla que s'hagi entrat en una nova etapa de transició.

Francesc Miralles.

"Plàstica gironina actual", Girona 1980, Editat per la Diputació de Girona.