Mercedes Abad i Roser Oliveras

Darrere Adelina surt Amanda, una mirada impúdica i freturosa, muntada en un ciri.

Un ciri?

No. És un somriure vermell, immens. La sostingut. Format natural. Les dents, serrades, fan fressa, i la nit s'esmicola en mirades xiuxiuejants i boques penetrants, frufrús i ventalls. Ventalla'm un glop, estalona'm un bes. Relacionem-nos, vibre.

Hi ha gana i set. La festa comença en un parell de silicones ocioses que, des de l'altra costat de taula, observen Màrius amb provocació. Ell -mandíbules tenses, llavis mig oberts- esquiva el tret, estrenyent entre els dits el seu vas. Ho fa amb tanta força que sembla com si volgués treure'n suc. Una llengua d'acer -probablement inoxidable- s'endinsa en el pastís, i la crema regalima i es vessa sobre les estovalles. Menja'm, vibre, mossega'm.

Festa enllà, en una altra taula, un pollastre en safat d'or. Àgata es llepa els llavis i s'enfonsa en el seu aroma. I les mirades es tornen cada vegada més obliqües, més vidrioses.

El somriure vermell, immens, d'Amanda-muntada-en-dos-ciris, La sostingut, format natural s'empassa en Bobby. Ell s'havia abocat a la seva boca per contar-ne les dents. Ara només hi ha uns dits que es busquen, que juguen sota les sedes a la recerca d'ocultes geografies.

Grimpa'm, vibre.

En el sofà, Anna, que acostuma anar vestida d'home, però que avui és una dona resplendent, somriu des de l'arbre de la nau. Fruix-me, iaio. I ell li conta, li xiuxiueja, les seves velles històries, les seves paraules tenen la mateixa cadència que els malucs d'Anna.

Com una pinzellada que s'encasta en el meu cervell, el somriure enorme és vermell encara, fa zigazagues, sorteja taules i sofàs i s'alimenta en les lliga-cames d'Adelina. Ella no sent el taló perquè les meves besades l'han adormit, i trepitja sense adonar-se'n unes pells que, en un moment de la festa, van abrigar les seves espatlles.

Vibreja'm, vibre.

Mercè Abad (Traducció de Josep Mª Fonalleras)