Ara fa tres anys vam iniciar un projecte d'aproximació a l'art actual de les regions que, com nosaltres, són lluny dels grans centres culturals.

Les mostres que us hem anat presentant ens han permès de fer un balanç de l'activitat creativa d'aquests pobles i, alhora, d'establir una comparació amb la producció artística del Principat.

En aquest sentit, la Mostra d'Art de Girona que avui us presentem és un bon exemple de vitalitat creativa i al mateix temps un exemple a seguir. Aquesta manifestació ha esdevingut, en els seus tres anys de vida, una institució d'una maduresa i un nivell envejables.

Un altre aspecte del nostre projecte inicial és l'intercanvi cultural que ens permeti de presentar fora d'Andorra la creació astística de la nostra comunitat.

Així, aquesta tardor una selecció d'artistes andorrans exposarà a Saragossa, i a inicis de l'any 89 ho farà a Girona.

Consellería d'Educació i Cultura.

Art a Girona: vers unes ales més esteses.

Dins l'àmplia oferta de col·lectives i mostres itinerants que se'ns ofereix, la Mostra d'Art de Girona, sens dubte, ocupa ja un lloc específic: i no solament dins el context gironí -certament-, sinó també en el de tot l'art català.

Perquè un dels seus encerts ha estat el de la seva presentació arreu de Catalunya -del Nord i del Sud-, de Ceret a Tortosa, de Barcelona a Lleida i Tarragona, passant per Andorra. I, per què no, constitueix també una Mostra digna de veure's a la resta de les terres catalanes, d'Elx a Maó.

I potser no tant -m'atreviria a dir- perquè interessi molt o poc l'art que es fa a Girona, sinó perquè allò que es presenta en cada edició és una mostra de creativitat, i aquesta espurna màgica que només l'art sap desvetllar arreu on es presenta, aixeca dolls de comunicabilitat.

Triar i decidir.

Com dèiem ja en la seva primera edició, es tracta d'una "Mostra oberta i plural", malgrat l'estricte marc provincial imposat per diverses circumstàncies. Es tractaria que aquesta obertura es fes potser encara més àmplia -no exactament, potser, en un sentit de laxitud del nivell de les obres seleccionades, sinó en un sentit geogràfic-. En tornarem a parlar.

En aquesta Mostra, efectivament, un cop presentades lliurement totes les obres, n'hi ha una selecció, realitzada cada any per un Jurat (amb canvis en els seus membres) competent i qualificat.

La seva decisió -com qualsevol altra-, és arbitrària (en el sentit no pejoratiu del terme), però penso que és també, si bé discutible, necessària del tot.

Art complex.

Es podria objectar que no caldria cap selecció prèvia: o bé adduïnt que ja seria el públic qui realitzaria el seu filtre o bé fent veure que, donat el convocant de la Mostra (la Diputació de Girona), aquesta ha de tenir un caire global.

Aquest somni, baldament sigui molt respectable i que encara sigui més respectable (i lloable) a la presència de tots els artistes, però, és del tot impossible.

En primer lloc perquè, per desgràcia, i donada l'enorme complexitat, barreja de tendències oposades, anacronologies, etc., de l'art que es fa avui, allò que en diem el públic, amb l'acumulació d'informació, queda més desassabentat que abans. Calen els filtres i les opinions i criteris -sempre discutibles, no cal dir-ho- dels experts.

Segonament, pel que fa al fet de tenir un aire més o menys "oficial" (i excuseu l'expressió), hauria de comprendre-ho -seguint aquella argumentació-, benèvolament, tot.

Però amb això -pensem-hi bé-, fariem un flac servei no solament a les institucions -prou eclèctiques que són, en qüestions de cultura-, sinó també a l'art.

Propostes.

I, certament, no cal pas al·legar arguments de lliure mercat i concurrència (també necessaris en la plàstica, menys freturosa de burocratització que qualsevulla altra activitat) sinó el simple sentit comú -com en les velles faules- que certes barreges qualitativament desequilibrades no donen un bon resultat.

Imaginem-nos -si se'ns permet aquesta imatge ultrancera- un quadre de Tàpies exposat al costat d'un paisatge d'un pintor de diumenge, -respectables ambdós pel que fa a la persona i fins a la subjectivitat artística respectiva-, però de cap manera equiparables pel que fa a criteris de significació cultural, innovació, adequació a l'època (i no parlem, naturalment, de qualitat, perfectament suposable en qualsevol mena de tècnica o llenguatge).

Barreges d'aquesta mena, doncs, no solament no es farien cap servei mutu, sinó que també afermarien la considerable desorientació que, en art, portem tots plegats. Clarificar no és barrejar, sinó destriar, proposar amb uns determinats criteris.

Fer Museu.

Bé: la Mostra, sortosament, és de nou aquí: ja no sabriem prescindir-ne. I no solament per l'interès -a favor o en contra de molts dels seus criteris- que desperta, sinó perquè comporta, a part de l'esmentat, l'edició d'un excel·lent Catàleg que és una eina de consulta -i no un mer conjunt de belles fotografies-, i també l'opció de compra de bona part de les obres seleccionades per al Museu d'Art de Girona (deixeu-me reclamar com cada any, també per a Girona, un Museu d'Art Modern o Contemporani, del qual aquest fons de la Diputació ja és un bell inici) i, a més (aspecte que cal reforçar, com dèiem més amunt) la presència itinerant arreu de Catalunya.

Recollir la vitalitat.

Reprenem, ara, l'al·lusió que fèiem al principi d'aquest escrit al marc geogràfic. La Mostra -que nosaltres mateixos, en el Catàleg de l'any passat qualificàvem d'"Art de Girona, per tot Catalunya", té com a àmbit de participació el que uns en diriem regió y altres comarques de Girona, vulguem o no, el marc provincial de l'Estat. Un marc, no obstant, més o menys lax (hi ha artistes de segona residència a Girona) i hi ha qui pot pensar que limitat. Es pot suggerir, per tant, de convertir aquesta Mostra en una Biennal. Davant d'aquesta fórmula, però, es podria argumentar que amb el fet de substituir dos anys de coll per un és difícil pensar que apareixin, sobtadament, nous valors i noves grans obres.

D'altra banda podem constatar un fet: en aquestes tres convocatòries anuals, la participació no solament no ha minvat, sinó que ha crescut, tant en quantitat com en qualitat i significació: l'art que es fa -o que es ve a fer- a Girona, doncs, és d'una envejable vitalitat!

Un aire nou.

Amb tot, en art, tot el que siguin límits -cosa prou sabuda- no sempre és convenient, almenys en aquesta qüestió. Per això, a fi d'aconseguir un aire nou i sense necessitat d'haver de renunciar a una convocatòria anual, es podria proposar alguna altra fórmula d'extensió geogràfica: i, com a mínim, tres de ben factibles.

Una podria ser realitzar una convocatòria estesa a la Catalunya àmplia, o sigui, a tots els Països Catalans: en aquests moments, per circumstàncies diverses, no hi ha res de semblant i, de fet, l'art és gairebé l'única cosa que, en aquesta conflictiva matèria, pot permetre un apropament sense fer-ne una qüestió de noms, a fi d'obtenir els suports institucionals adequats.

Una altra fóra fer una convocatòria internacional, cosa molt menys utòpica del que es pensa, almenys amb dos arguments a favor: d'una part, el fet que a la regió de Girona (Empordà, Cadaqués, Tossa, Costa Brava...) hi viuen fins i tot permanentment, nombrosos artistes d'arreu del món; de l'altra, perquè Girona és situada just al costat de la frontera, i les seves fronteres, i les seves relacions -via Catalunya del Nord- amb Europa són properes, físiques i reals.

Encara podriem fer, finalment, una convocatòria general, sense demarcació "provincial" i, si es vol, d'àmbit estatal.

La creativitat que interpel·la.

Perquè, en definitiva, allò que compta és promoure, ensems, al creativitat artística, la dotació d'una infraestructura de fons d'art i en nom de Girona: i això, més que amb les restriccions o els peus forçats s'aconseguiria possiblement amb una convocatòria encara més de portes obertes, sense límits ni restriccions.

De moment, però, aquí teniu la 3a Mostra que, amb positiva continuïtat de les dues anteriors, permet no solament aquestes propostes sinó també, ha ara gaudir -que és allò que compta- d'unes obres artístiques que ens poden complaure més o menys, però que, certament, no ens podran deixar indiferents.

L'art, a Girona, ens neguiteja o ens apaivaga: ens interpel·la sempre, obert i plural.

JAUME FÀBREGA.
(Associació Catalana de Crítics d'Art)