Roser Oliveras (nascuda a Girona el 1952( l'ha fet. Naturalment per explicar aquesta metàfora del salt, es podrien utilitzar diverses explicacions, i n'hi ha, òbviament, derivades de les circumstàncies personals -això dit genèricament- de l'artista, les quals el crític pot conèixer o desconèixer. Continuant amb la imatge, aquest salt s'ha de fer partint dels peus afermats a la terra, l'etapa immediatament anterior, caracteritzada per les iconografies femenines situades "Dins d'un armari" (del nom d'una tela de l'autora), per poder fer el gran avanç, no pas en la terra de ningú, sinó en la de la promesa d'un estil personal contundent i coherent.

En efecte, feia temps que a Girona no vèiem una pintura tan esplèndida, alhora tan apassionada i anticonvencional, malgrat que s'hi utilitzin els recursos de la figuració.

Aquests grans formats de colors violents, ultramars i vermells, verds i negres, i on aparèixen solitàries figures femenines i, com a nou tema, parelles mixtes enmig d'un canyar resolen amb inhibició una profunda tensió -i d'aquí l'interès de l'obra- entre reclusió i aire lliure, entre inseguretat i seguretat, entre gest i forma. La caracteristica iconogràfica de Roser Oliveras -la dona enmig d'un context domèstic reduït a símbols, un telèfon, elements de senyalèctica, etc. ben explicitada per la dona "Dins d'un armari", acompanyada, a més, de tons bruns i marronosos, dóna pas a nivell formal, a un violent esclat expressiu, ja assenyalat i, a nivell temàtic, a la sortida de la dona a l'aire lliure (real i simbòlic) i, fins i tot, a la seva presència orgullosa, com es veu en la tela del nu amb bandera espanyola -torbador i sarcàstic- i, pertanyent a l'exposició de "17 artistes gironins" del Museu d'Història de la Ciutat de Girona, en la gran tela de la dona amb la balustrada.

Endavant, docs! Dóna gust veure com, en un context en el qual algún pensa que ja tot està dit, o en el qual no se sap sortir de les trivilitzacions acadèmiques o de la imitació mimètica de la moda, hi ha artistes que, com Roser Oliveras, tot i fer un art personal i, probablement, profundament arrelat amb les peripècies vitals, aquest, al mateix temps, sap respondre a unes inquietuds i estilemes del temps que ens toca viure, cosa ben palesa -i ja ben glossat- a través en aquest cas dels grans formats i del poderós impuls de distorsió expressionitzant.

(Olot, Sala Clarà)

JAUME FÀBREGA.
Publicat a PUNT DIARI, Suplement Arts, 28 de novembre de 1984.