Logo de la portada de la publicació.

Dins d'un armari. 1984. Oli sobre tela. 130 x 97 cm.

Veure obra

Rafael Masó Valentí. Girona 1880-1935.

Orihuel, flanquejat pels seus dos alumnes predilectes, Emília Xargay i Francesc Torres Monsó.
Foto: Arxiu El Punt.
Extreta de www.eldimoni.com.

Isidre Vicens. Fotografia: Josep Maria LLauger.
www.grn.es/jml

Emília Xargay.

Jaume Faixó i Enric Ansesa. 1983.

Josep Perpiñá. (http://www.xtec.es/~jrodri19/perpi.htm).

Narcís Comadira.

Lluís Bosch Marti.
Fotografia: Josep Mª Llauger.
www.grn.es/jml

Josep Niebla al seu taller.

17 ARTISTES GIRONINS

Fons d'Art Contemporani del Museu d'Història de la Ciutat.

El fet artístic apareix constantment a la ciutat de Girona profundament vinculat a la seva evolució històrica. Sempre al llarg del temps Girona ha donat peu a la creativitat ja sigui dels mateixos gironins o dels qui hi han vingut. Les mostres que n'hem conservat són de prou entitat com per no insistir en una constatació òbvia. Fins i tot podem dir potser que Girona ha anat vivint impregnada de la importància -de la presència- inseparable de la tradició històrica i de la producció artística.

No és gens estrany doncs que en els temps moderns, quan la creativitat artística es deslliura de certes dependències estretes o abandoni una funcionalitat social directament imposada, Girona continuï manifestant-se com un focus d'irradiació artística. D'una manera diferent, més lliure, amb menys força per part dels poders clàssics i amb una profunda influència del fet urbà en el seu conjunt.

Ara bé, la creativitat, l'obra d'art, la valoració del fet creatiu, la comercialització també, tenen en aquests nous temps un fort component individual. El nombre d'artistes creix i es multiplica, però el seu compromís amb el col·lectiu urbà en el qual treballen esdevé més flexible, més fluïd, més distant.

M'interessa doncs de trobar punts de contacte entre l'obvietat mateixa. Girona ha produït i seduït artistes que han treballat i treballen, i la realitat social en què es produeixen. Sobretot perquè en la valoració estrictament individual de cada un dels artistes d'un moment donat pot no donar cap enriquiment espiritual a la ciutat.

A Girona la fibra col·lectiva de la vida artística amb un gran dinamisme i activitat va sonar més que mai quan des de la reivindicació de la llibertat expressiva dels artistes semblava que es podia contribuir, i es feia, a treballar per un marc més ampli de llibertats i liquidar les submissions dictatorials. L'Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona va jugar aquest paper i va trobar un punt dolç d'equilibri entre el compromís individual (la llibertat d'expressió de cada artista) i el compromís social (la combativitat col·lectiva per les llibertats).

Després, als anys 80, hem arribat als moments de màxima dispersió individual del fet artístic. Durant un temps ha semblat com si el fet urbà, social -fer art a Girona- comptés menys o gens en relació al factor més individual. Per això l'Ajuntament ha volgut organitzar aquesta exposició. No pas per aglutinar artificialment, no pas amb la pretensió de crear grups o escoles. Només amb la voluntat de fer una mostra i propiciar una reflexió conjunta sobre el fet i la producció artística de la nostra ciutat, ara.

El pes específic de la mostra manifesta fins a quin punt el gruix cultural col·lectiu adquireix uns contorns més nítids i clars quan s'agrupa en un moment tot allò que dispersament ens ha anat deparant el pas del temps.

Un sol artista pot ser fruit de la seva capacitat, de la seva formació, o de la casualitat. Un gruix de qualitat com el que presentem ha de ser forçosament el resultat indiscutible de fenòmens culturals, urbans i socials més sòlids que tenen Girona com un de llurs fils conductors.

JOAQUIM NADAL I FARRERAS
Alcalde de Girona

17 ARTISTES PER A UN MUSEU

Malgrat que, generalment, assimilem el concepte de museu a les arts plàstiques, cada cop més, sortosament, el concepte s'eixampla: museus de la ciència. monogràfics de signe divers i, també, museus d'ahistòria local. I a Girona, dins aqust context, teni el Museu d'Història de la Ciutat que, malgrat que recupera un nom i part d'un material pre-existent, és totalment nou i encara en fase de creixement.

I si un museu d'aquest caire ha d'aplegar tot allò que constitueix la història de la ciutat, de l'urbanisme a la indústria, de les tradicions populars als esdeveniments estrictament històrics, també és ben adient que hi inclogui les arts plàstiques i, com en aquest cas, l'art contemporani.

I això encara té mésd justificació donat que, dins el conjunt de museus de la ciutat, no n'hi ha cap dedicat a l'art modern i contemporani: l'anomenat Museu d'Art, de la Diputació, és una panoràmica eclèctica de pintura, escultura i objecte de l'Edat Mitjana cap ençà, incloent un petit i puntual apartat dedicat a la plàstica contemporània. I, per descomptat, ni el Museu Arqueològic, ni el de la Catedral, no afecten el que estem dient, ni, a la ciutat de Girona, no hi ha cap col·lecció prou important i accessible referida a la producció artística actual.

LA CIUTAT I ELS SEUS ARTISTES

La inclusió, doncs, d'un lot d'artistes gironins contemporanis al fons del museu, com a col·lecció o fons d'art, ve a palesar la importància que hom atorga dins la Girona d'avui, als seus artistes, com a intèrprets, afaiçonadors i projectors d'una determinada imatge de la ciutat. I la ciutat, a través dels seus òrgans rectors, ve a reconèixer, a través del Museu, aquest paper.

Hom podria prendre en consideració la producció artística gironina, de cara a la seva inclusió en aquest museu, com una simple constatació de l'existència dels creadors plàstics. Però s'escau que a la nostra ciutat l'art té un pes específic molt considerable, fins al punt que, com a capital de les comarques de Girona, és, indubtablement, el segon nucli artístic més important de Catalunya. I això no ve pas solament de les darreres dècades: després del terrible parèntesi dels primers anys de la postguerra franquista, quan Girona fou reduïda a una ciutat vençuda i provinciana, més espanyolitzada i levítico-militar que mai, ben al contrari, abans de la guerra, coincidint amb el Noucentisme, fou reconeguda, després de Barcelona, com el nucli artístic més viu del nostre país. D'aquella època, justament ens queda l'obra de Rafael Masó, l'arquitecte més important del seu temps i l'aportació del qual, per ella sola, mereixeria un museu monogràfic. I ens queden d'altres produccions artístiques nascudes sota el seu influx i entre elles, en primer lloc, les meravelloses obres del malaguanyat escultor Fidel Aguilar (1894-1917), de les quals aquest museu en guarda una bona selecció.

PLÀSTICA INDIVIDUAL.

Així, doncs, l'art, per partida doble, ha de tenir un lloc en aquest museu: com a fet cultural i social, al costat d'altres ja esmentats, i, també, per la importància particular que té a Girona dins de tot el context català. I, en espera de què el nombre pugui créixer, i de què totes les tècniques i tots els sectors hi siguin representats, hom ha volgut començat amb una selecció de 17 artistes, realitzada per responsables del museu i de l'ajuntament a partir dels propis criteris i d'atendre el parer dels medis professionals.

Intentarem raonar, al llarg de les ratlles següents, els criteris que han presidit, a parer meu, la creació d'aquest fons o colecció.

El material recollit es presenta com a Fons d'Art contemporani del Museu.

El fons -o col·lecció- indica la presència d'unes obres fixes, que queden doncs com a propietat del Museu i de les quals aquest pot disposar-ne per a la seva exhibició.

El concepte d'art ens indica que les obres pertanyen al terreny de les arts plàstiques i més concretament almenys de moment, al terreny convencional de les tècniques tradicionals -escultura i pintura-, i no pas a tècniques alternatives com el conceptual, el video-art, etc.

Els artistes aplegats són tots ells vivents i en actiu i, per descomptat, es tracta d'artistes professionals que han estat escollits per llur rellevància i llurs activitats dins del context cultural de la ciutat de Girona.

S'entén també que, donat l'àmbit cultural del Museu, tots ells, encara que no hi hagin nascut, han exercit o exerceixen llurs activitats professionals en aquest marc urbà.

Pel que fa a les obres respectivament escollides, pertanyen a la tècnica preponderant en cada artista -així, malgrat que també hi ha escultors que també pinten o fan ceràmica, és una obra tridimensional allò que hom ha preferit-. Aquestes obres, en general, donada llur consideració com a museables, han estat triades amb criteris de màxima representativitat pel que fa a la producció global de llur respectiu autor.

PLÀSTICA I CONTEXT HISTÒRIC.

Traçarem, a continuació, un brevíssim recorregut històric als trets essencials de l'art gironí contemporani. Un art que, com ja hem assenyalat, parteix de dos fets concatenables paradoxals:

1) L'existència a la ciutat, durant el Noucentisme i fins el Racionalisme, d'una granm efervescència artístico-cultural, dins d'un marc de renovació del que fou anomenada la Girona nova, i que podriem sintetitzar tot parlant de la "Girona de Rafael Masó", el nou arquitecte català més vàlid i europeu del seu temps, cosa ja evoda abans.

2) La desertització cultural de la ciutat -que també hi he assenyalat- provocada pel franquisme i la seva conversió en un reducte "gris i negre". Els pocs artistes que queden d'abans de la guerra pràcticament no suraran i gairebé caldrà començar de bell nou, com ho palesa el fet que sigui un artista vingut de fora, Orihuel, qui amb les seves produccions i acadèmia d'art dinamitzi una mica el somort ambient artístic de la immediata postguerra.

Estem a la dècada dels cinquanta. I una mica com arreu, a la ciutat es respira un ambient espanyolista i antimodern i, per descomptat, la premsa dels vencedors -representada pel diari "Los Sitios"- blasma els tímids intents d'"art degenerat". La impermeabilitat gironina encara és més marcada, ja que no passen l'Onyar els aires renovadors barcelonins ("Dau al set", etc.). I, com a tret específic, hi ha la forta presència eclesiàstica: el crític d'art del diari esmentat era prevere i ja a principis dels 60 les mostres d'art sacre marcaran un tombant en l'art gironí. Els fets més remarcables d'aquesta dècada són l'aparició d'una escola paisatgística, particularment basada en la tècnica de l'aquarel·la que, per descomptat, no presentava cap conflicte amb el poder; també hi apareixen -una constant gironina- els grups d'artistes i gent de cultura que malden per renovar el panorama, tot començant pel Círculo Artístico (1947), i, com a indici d'una esperança després consolidada, ja sonen alguns noms claus de l'art gironí -Torres Monsó, Enric Marquès, Emília Xargay, Isidre Vicens, Domènec Fita, etc.-

A partir de la dècada dels seixanta, amb els canvis de la societat catalana i, amb més força de la gironina, particularment a causa de la incidència del primer turisme massiu, la Girona grisa i negra comença a desvetllar-se tot sortint definitivament de l'asfixia. Alguns artistes -entre ells alguns dels anomenats- emprenen un fructífer periple a l'estranger: i si en aquells moments era encara París la meta cobejada, actualment, amb aquesta tendència ja afortunadament consolidada, hom prefereix Londres i, sobretot, Berlín.

Durant aquesta època la producció artística ja comença a tenir un cert gruix i, a part dels artistes del clos gironí, hom aprecia els vents renovadors vinguts des de fora, incloent la propera Banyoles (Güell, Ponsatí, etyc.).

La Diputació convoca els seus concursos, l'activitat asociativa és representada per Ansiba i, ja a la dècada següent, el mercat de l'art comença a diversificar-se, d'una part i, de l'altra, a Girona hom pot veure importants mostres i col·lectives d'art local i català.

Entre els setanta i vuitanta, es consolida la situació actual, a través, sobretot, de l'efervescent etapa de la transició postfranquista. Hom celebra un Homenatge a Picasso, o una mostra a l'aire lliure conflictives, i el qui signa, en consonància amb la dinàmica mobilitzadora de l'Assemblea de Catalunya, reuneix diversos artistes que es constitueixen en Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona (ADAG). Això té lloc el març de 1976, tot realitzant-se la primera mostra amb el significatiu títol de "Els drets humans ara!" l'abril del mateix any. L'any 1979 pot considerar-se closa aquesta etapa, i hom entra en un moment de definitiva normalització cultural i artística, just abans de la crisi (premsa democràtica en català, com "Presència", la peonera, i "Punt Diari", consolidació de diverses galeries d'art, exposicions institucionals -Fontana d'Or, Casa de Cultura-) i, cosa realment important, la progressiva incidència dels artistes de Girona a la mateixa ciutat i fora d'ella, fins a constituir el significatiu nucli actual, potser el més important de Catalunya després de Barcelona.

TÈCNIQUES I ESTILS.

Passem ara a situar els diversos llenguatges dels 17 artistes d'aquest Fons, que són: Ansesa Gironella, Bosch Martí, Narcís Comadira, Corominas, Montserrat Costa, Jaume Faixó, Domènec Fita, Gispert, Enric Marquès, Niebla, Roser Oliveras, Perpiñà, Pujol Carandell, Santiago Roca D. Costa, Torres Monsó, Isidre Vicens i Emília Xargay. Són 14 pintors i 3 escultors, cosa que constata, estadísticament, la preponderància dels llenguatges bidimensionals.

Els escultors són Fita, Torres Monsó i Emília Xargay que, no solament dins el marc gironí, sinó també dins el context de l'art català, com la major part dels artistes restants, ocupen un lloc remarcable. Torres Monsó ha tingut una projecció espanyola i fins internacional i, des d'un llenguatge figuratiu de caire expressionista, evolucionà vers una formulació més contemporània amb elements pop, minimal i ús de nous materials sintètics. Fita i Emília Xargay són, probablement, els artistes més multifacètics de Girona, amb tota una concepció eclèctica de l'art que els fa cultivar l'escultura i altres tècniques, con la pintura, la ceràmica, etc., i, en el cas del primer, també la didàctica de l'art, cosa que ha estat en ell una constant preocupació, realment justificada donat la lamentable situació, almenys fins ara, de l'Escola Municipal de Belles Arts.

Pel que fa a la pintura, dos són els llenguatges dominants entre els artistes gironins: l'abstracció, d'una part, i la figuració de l'altra, particularment de signe creatiu i expressionista, més que no pas estrictament paisatgista.

Representen els corrents abstractes els artistes Ansesa Gironella, Montserrat Costa, Corominas, Faixó, Gispert i Niebla. Mentre que BOsch Martí, Comadira, Enric Marquès, Roser Oliveras, Perpiñà, Pujol Carandell, S. Roca Delpech i Isidre Vicens han estat afins a la figuració.

Per descomptat, però, que aquestes etiquetes reductores no abasten tots els llenguatges i transvassaments que, ara i adés, han practicat aquests artistes ni tampoc els diversos estils dins de cadascun d'aquests grans llenguatges simplificats.

Així, artistes lligats al paisatgisme convencioal d'ambient gestual i impressionista com Perpiñà i Vicens, han fregat també l'abstracció i, particularment en el darrer cas, també intents neoexpressionistes, a part de les últimes realitzacions al terreny del video.A canvi, artistes irreductiblement abstractes des de llurs orígens, com Corominas i Niebla, han incorporat a la seva última producció elements de caire figuratiu i neogestual, a més d'ingredients, presents ja anteriorment, de tipus conceptual o al terreny de l'encolatge (collage).

Gispert, des de sempre, ha utilitzat elements encolats, incloent teles, papers i objectes diversos. Pel que fa a Montserrat Costa, la seva gestualitat lírico-constructiva també, darrerament, ha donat pas a una dicció més arrauxada.Ansesa Gironella i Jaume Faixó mantenen llur aportació de caire tectònic i fins geomètric, i l'ús del negre com a dominant. i proposen d'altres pràctiques artístiques.

D'entre els figuratius, a part dels ja esmentats Perpiñà i Vicens, un altre paisatgista, Roca D. Costa, ha acostat a Girona el rigor compositiu i cromàtic dels paisatges urbans de Londres.

Enric Marquès i Bosch Martí han practicat un realisme d'mabient èpic i expressionista, manifestat a través del paisatge i, sobretot, de les composicions, sovint d'agut estil crític, no en va la seva aportació se situa també al terreny de la dinamització cultural.

Narcís Comadira, tan bon poeta com bon pintor -i fins dissenyador gràfic-, és més estilitzadament intimista, dintre d'un clima que no deixa de recordar-nos un Noucentisme somniat.

Roser Oliveras aporta una dimensió de dona pel que fa als temes, entre l'intimisme i la revolta, i ha reeixit en la formulació d'un estil personal.

Pujol Carandell, finalment, després d'uns orígens constructius, s'ha arriscat cap a un llenguatge figuratiu i expressionista que, de forma personal, homenatja alsuns dels grans moments i temes -incloent-hi els motius religiosos- de la pintura del passat.

JAUME FÀBREGA.

17 artistes gironins. octubre - 1984.
Publicació del Museu d'Història de la Ciutat i l'Ajuntament de Girona. 1984.